Acabar amb la substitució

Vet ací algunes idees perquè el lector d'aquesta cinquena columna reflexioni no més de 30 segons: 1.La llengua catalana no està en una situació normal als Països Catalans. 2. El castellà intenta desplaçar-la i substituir-la des dels decrets de Nova Planta. 3. La població dels Països Catalans viu un procés de bilingüització forçosa, que es va accelerar des del franquisme i que s'ha perpetuat amb el règim constitucional del 1978 (“tots els espanyols tenen el deure de conèixer-lo i el dret de parlar-lo”). 4. En els darrers anys el procés de substitució s'ha accelerat fins al punt que el català no és la llengua “no marcada” ni la predominant. La llengua catalana, a més, pateix un perill de dialectització. I 5. El concepte de bilingüisme, usat de manera interessada i aplicat col·lectivament, sovint és sinònim de substitució lingüística. Totes aquestes reflexions van començar a agafar aire i volada als Països Catalans en els anys seixanta impulsades per sociolingüistes conscients de la situació que vivien i també dels estudis que espurnejaven arreu del món. I és aquesta situació la que ara ha tornat a denunciar el col·lectiu de signants del manifest Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, que fa una crida a la “reversió de la subordinació”. Si algun lector no hi està d'acord que alci el dit polze. Cap avall, no cal dir-ho. I després que se subscrigui a El País, que ahir editorialitzava amb ràbia a favor de l'hegemonia de la seva llengua.