El gran Aracil

Per què els dos diaris amb més difusió a Madrid i Barcelona s'han escaldat tant amb el manifest Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent? Pel “procés”, per la “normalització” o per la “Catalunya independent”? Calma i aire, joves. Què és un manifest? Se n'han fet deu mil al llarg de la història recent. Ells en fan un cada dia, a l'editorial, i ningú s'inquieta tant. Ací pot parlar tothom? O només han de parlar ells? El manifest obliga a prendre alguna decisió o només fa reflexionar? Si no els agrada, que ho diguin i que es calmin. Als més vells de la tribu el manifest els pot recordar la impertinència de Lluís Vicent Aracil, que va ser professor de sociolingüística a la UB i que va introduir conceptes nous sobre vicis vells. Aracil es fa difícil de transcriure. Els seus textos feien com la cuina de Ferran Adrià. Alteraven els paladars més prims i només s'entenien dins el context. El pioner no era un plat fàcil i gaudia amb la complexitat. Va acabar caçant mosques. Malgrat això, feia pensar i feia parròquia. Vet-ne ací un text fàcil: “Quan el nostre idioma esdevé irritant i perniciós/nociu, ens prohibeixen peremptòriament restar bilingües. A l'hora de la veritat, no tenim cap veu ni cap vot en la qüestió. I això és jugar a perdre. Sols que optem ja per perdre quan deixem que ens expliquin i resolguin els nostres problemes –sempre «pel nostre bé».” Senyors irritats, deixi'ns parlar i deixi'ns votar en pau!