Confusió

Per moltes voltes que hi vulguem donar, només hi ha un camí per arribar on sigui que hàgim marcat la nostra meta: treball i disciplina. No hi ha dreceres que valguin. Ni tampoc excuses, ni varetes màgiques. Per fer una cosa ben feta, s'hi han d'invertir hores. Si la volem fer de manera excepcional, ja podem anar multiplicant les hores per cent o per mil. Sempre ens podem excusar en el fet que algú altre té més talent o que té facilitats innates, però desenganyem-nos, sense l'esforç tampoc haurien arribat enlloc. Que no els veiem pencar no vol dir que no ho facin. El problema de tot plegat rau en dos conceptes: els terminis i la paciència. Hem deixat de valorar els projectes per a anys vista, en el llarg termini. Demà passat ja és massa tard. I a menys durada de l'esforç menys consistència i perdurabilitat té la recompensa. Fins i tot, moltes vegades no tenim la paciència per fer aquest treball absolutament necessari i intentem escurçar-lo o esquivar-lo pensant només en el premi. Aquí comença a sorgir el problema amb majúscules, que fa que ens perdem en la pitjor de les confusions. La de no entendre que l'esforç, l'aprenentatge, la dedicació són un fi per ells mateixos, no els mitjans. Si interioritzem això estarem preparats per afrontar sense defallir un projecte de vida. I quan ens presentem a la línia d'arribada ens adonarem que la recompensa no ens espera, ja sabrem que l'hem disfrutat durant el trajecte: amb el que hem après, amb el hem compartit amb els altres i tastarem la satisfacció de no haver abandonat en la primera etapa, de no haver caigut atrapats pels encants de la superficialitat i la mandra.