Tribuna
El cataclisme ètic
del sistema liberal,
les bases mateixes de la llibertat. Sense ètica anem directes a la revolució,
al desordre i a la fallida del nostre estat del benestar
El meu grau de perplexitat no fa sinó créixer dia a dia. Els escàndols de corrupció ens desborden a manera de piconadora fins a planxar la nostra ànima com una carretera. Ni un minut de repòs de dos anys cap aquí. Ni un nivell social exempt de semblant plaga. Vivim en la corrupció, i la meva pregunta és si som la corrupció, ja que no tenim respir entre tantes sorpreses que de la Casa del Rei cap avall a tots concerneixen: empresaris, polítics, banquers, esportistes, alcaldes, eclesiàstics, comissionistes honrats i deshonrats, vividores, dones de la vida i de les altres… A què ve semblant cataclisme ètic?
n'hi havia d'il·lusos en la vida política que es creien immaculats fins que va arribar el corruptor i va danyar la moral del veí (la Púnica, l'àtic de González a Marbella, etc. a l'ombra d'Esperanza Aguirre); o, senzillament es van instal·lar en el cor del mateix partit com qui reparteix invitacions per a una festa (Bárcenas, els sobres en negre, Gürtel…) o es van ensenyorir de tota una administració d'un determinat territori –Comunitat Valenciana, Andalusia, Catalunya en certs períodes, etc.–. En substància, es tracta d'uns procediments que no saben amb prou feines de distinguos. Tot està ja inventat: al sistema se li afegeixen els brètols i tot va de soi. En la convergència amb la gran crisi de 2008 les portes del femer semblen haver-se obert i la merda vessa per onsevulla. Algú en el seu sa judici –si és que queda algun home just, com en la Bíblia– pot pensar que aquest desgavell és i serà passatger?
mantinc escassos dubtes sobre el final d'aquest desastre ètic i moral del sistema. Ni credibilitat de la classe política –ona expansiva d'aquesta epidèmia–, ni autoritat en les suposades elits socials que havien de remeiar-nos de tanta decrepitud econòmica, de tant càncer del sistema social. Ni autoritat, ni credibilitat. Tan sols un tuf de bandolers aprofitats del seu pas transitori per la política o les administracions públiques, i de mercaders sense escrúpols que pretenen ser empresaris amb parany i avantatges. Algú honrat pot triomfar en la política o en la vida econòmica al país que va entronitzar l'honra com a bandera d'honor, tal com ens ho descriu el Segle d'Or? “Val més honra sense vaixells, que vaixells sense honra…”, va dir l'avançat de l'Honor. En canvi, avui, no queda ni literatura de l'honor, ni apòstols de l'honestedat, ni lideratges basats en la conducta moral, ni… gairebé principis. Només abunden els murris, els lazarillos de Tormes, els buscones Don Pablos, els chamarileros de la dignitat, els practicants d'aquesta màxima cretinoide de “vicis privats, virtuts públiques”. Tot un aforisme viciós en la seva lògica falsejada, ja que “ningú dóna el que no té”. I així, alguns xitxarel·los s'apresten a conquistar la presidència dels EUA (Donald Trump) cavalcant contratemps econòmics, fallides i escàndols. On ha anat a parar el tan encomiat puritanisme anglosaxó?
Les postres ens Les oferirà el brillant i engominat Mario Conde, o l'esmunyedís “empresari exemplar de Catalunya” Javier de la Rosa, les aparicions del qual sempre impliquen sorpreses: o aquests papers de Panamà, que nodriran de llampecs i desmentits els propers mesos. Els sants que en dites llistades apareguin potser tindran enormes tirallongues per explicar-se, o justificar-se, però, en manera alguna, podran esborrar la seva taca de mals ciutadans que no compleixen els seus deures fiscals, d'ambiciosos busca-raons del “profit”, de discutits prohoms d'honor que es riuen de la solidaritat humana o de la justícia social. No és una qüestió de noms, sinó de principis. Sense ètica, ni cap la ciutadania, ni els drets, ni la democràcia, ni el capitalisme, ni el lliure mercat, ni la banca i els banquers. Si bandegem l'ètica hem bandejat l'ordre, l'ADN del sistema liberal, les bases mateixes de la llibertat. Sense ètica anem directes a la revolució, al desordre i a la fallida del nostre estat del benestar. Aquest eclipsi ètic pot acabar també amb Europa i amb l'ordre mundial. A algú li ve de gust tornar al final dels anys trenta del passat segle?