Per amor a l'art

El 23 de febrer passat, en un exercici de catarsi artística, la pintora i escultora Dolors Bosch Agustí va inaugurar a la Universitat de Girona una singular exposició batejada amb el nom de DesARTant. Es tractava d'una donació de 320 obres acumulades durant l'última dècada en el taller de l'artista, i que ara eren regalades a qualsevol persona que desitgés adquirir-ne una. El procediment era simple i eficaç com la llum: només calia omplir una butlleta, enganxar un adhesiu identificador a l'obra triada, esperar que l'exposició tanqués al cap de tres dies, i finalment recollir l'obra escollida i endur-se-la a casa.

Jo vaig triar una bellíssima sèrie de tres petites composicions fetes amb cartró i sorra del desert. Però l'últim dia, quan vaig anar-la a recollir, me l'havien pispada. A Girona, apropiar-se del que no és teu presenta algunes incomoditats. La ciutat és massa petita. Dues setmanes després d'aquella sostracció, uns amics ens van convidar a la inauguració del seu nou pis. Quina no va ser la meva sorpresa quan, just a l'entrada de casa seva, em vaig retrobar amb la meva obra, lluint com li esqueia per naturalesa. “La meva filla la va portar l'altre dia de la Uni. Zero euros, tu. Era una donació!”, va dir la meva amiga quan va adonar-se que jo, paralitzat, observava el quadre. El cor em glatia amb força. Però vaig callar. Vaig pensar que reclamar-ne la propietat seria trair els testaments que Dolors Bosch va infondre a aquella donació: que als nous propietaris l'obra els delectés. Era el destí que pertocava. Aquell furt exhalava amor per aquella obra.