El foc i les brases

Fa unes setmanes es va commemorar el 40è aniversari del naixement de la República Àrab Sahrauí Democràtica, “un estat lliure, independent, sobirà, governat per un sistema democràtic, d'orientació unionista, progressista i de religió islàmica”. En aquells moments ja feia uns mesos que bona part del territori d'aquesta excolònia espanyola estava ocupat per l'exèrcit marroquí que, a més, no dubtava a atacar amb bombes de fòsfor blanc i napalm els refugiats que fugien desert endins per salvar la vida.

Quatre dècades després, els sahrauís d'Al-Aaiun, Smara o Dakhla continuen sent ciutadans de segona en el seu propi país. Al mateix temps, desenes de milers dels seus compatriotes continuen malvivint en els camps de refugiats de Tinduf, a Algèria, en un dels llocs més inhòspits del món. I enmig de tots, el mur de 2.700 quilòmetres, farcit de búnquers, soldats i camps de mines, que el Marroc va començar a bastir el 1980, en plena guerra, amb l'ajut israelià i saudita.

Si la comunitat internacional tingués un mínim de vergonya ja hauria obligat a fer realitat el referèndum d'autodeterminació pactat el 1991 sota els auspicis de l'ONU. Si la justícia i la dignitat pesessin més que la realpolitik o els interessos econòmics, els sahrauís ja haurien pogut decidir quin ha de ser el seu futur, sense intromissions ni xantatges. Si l'Estat espanyol fos un estat decent, en aquests 40 anys hauria assumit les seves responsabilitats per pal·liar l'enorme estafa que va acompanyar la descolonització del Sàhara. Recordem-ho: mentre el llavors príncep Joan Carles de Borbó distreia els sahrauís prometent que “Espanya complirà els seus compromisos”, altres alts càrrecs, amb la inestimable col·laboració de l'Estat francès i l'administració nord-americana, pactaven amb el rei marroquí Hassan II l'entrega del territori. Una vergonya sagnant que avui encara marca les vides dels sahrauís, que viuen dins del foc dels campaments de refugiats i les brases de l'ocupació marroquina.