El règim del 78 s'esquerda

Espanya és un fangar. Es pot dissimular des de les institucions, es pot diluir mediàticament i, si es vol, es pot mirar cap a una altra banda. Però els casos de corrupció s'acumulen i no deixen espai a res que no es pugui identificar a si mateix com un projecte de regeneració global. I aquí està el problema. En realitat, des de dins del sistema, el PSOE no és útil per encapçalar un procés de neteja –necessàriament profund i obligadament honest– que desborda el règim polític. El nivell de corrupció és tan intens que desconcerta fins i tot Ciutadans, que ha reaccionat tímidament en el cas de l'alcaldia de Granada i ha optat per ajudar a dissimular l'evasió fiscal de la infanta Pilar, tot plegat a canvi de no qüestionar ni la dreta espanyola, ni l'esquerra oficial ni la monarquia. El recanvi dels partits del 78 no se'n surt.

La qüestió, al capdavall, és si el règim de finals dels anys setanta és reformable o no. El cas és que el pacte fundacional incloïa la impunitat judicial cap enrere però, sobretot, ha desplegat la protecció cap endavant, amb quatre dècades dedicades a fer que un país funcioni amb molt pocs límits. Una fiscalització ineficient i graciable ha greixat la maquinària de la corrupció i, a hores d'ara, no hi ha cap majoria parlamentària que sigui capaç d'arrencar d'arrel el sistema de comissions, pagaments amb negre i irregularitats culpables que ha caracteritzat el règim sencer.

L'escena de José María Aznar al despatx de Cristóbal Montoro és ben explícita. Al capdavall, el mateix expresident del govern espanyol ha considerat que les sancions són negociables, sempre que tinguis els contactes adequats. Tard o d'hora, Espanya se'n sortirà, del desastre institucional en el qual viu. Però tot això passarà per introduir la veritat en la política, al marge del que en pensin els partits que van heretar –amb tantes limitacions com es vulgui– el poder delegat del franquisme.