Cobdícia i orgull
Sempre hi ha hagut cobdícia. Entenem per cobdícia el desig immoderat de diners o de riqueses, quan mai se'n tenen prou. Sempre hi ha hagut cobdícia, però de tant en tant a la història es crea una cultura de la cobdícia. Es produeix quan aquelles persones que han reeixit a crear una gran fortuna, ràpidament i sense gaire esforç, són posades com a model de la nostra societat. Vaig viure l'aparició d'aquesta cultura a finals de la dècada dels anys setanta del segle passat, quan a la Gran Bretanya van aparèixer els strippers. Eren falsos empresaris, que compraven empreses a la borsa, només interessats a despullar-les –prescindir de la producció, de les fàbriques, dels treballadors– i quedar-se uns actius, que eren normalment uns immobles, que tenien un valor superior al preu que havien pagat per comprar l'empresa. A casa nostra hi va haver qui ho va fer amb l'empresa SA Cros, que havia estat la primera empresa química de l'Estat, aleshores en hores baixes. Els socis majoritaris van vendre la seu social al passeig de Gràcia-xamfrà Aragó, de Barcelona, i uns terrenys urbanitzables a la ciutat de Lleida, i van fer un gran negoci.
Mario Conde, que ara ha entrat a la presó per segona vegada, va ser el que va crear el model d'empresari cobejós a Espanya, quan l'any 1987 va vendre l'empresa Antibióticos SA, que controlava conjuntament amb Juan Abelló, fill d'un reusenc instal·lat a Madrid. Va ser la primera de les operacions batejades pels madrilenys amb el nom de pelotazo. No tinc cap interès a traduir la paraula al català. Després del pelotazo, Mario Conde va aconseguir la presidència del Banco Español de Crédito –Banesto–, que havia estat el banc dels franquistes durant els anys 40 i 50. Des d'aquella presidència va mantenir un duel a mort, en el sentit social de la paraula, amb Mariano Rubio, governador del Banc d'Espanya. Aquest va aconseguir ensorrar Conde i el banc que presidia. Conde, mentrestant, havia pagat un equip d'investigació que havia descobert una feblesa del governador. Un amic íntim de Rubio li havia ofert participar en una operació no gaire neta, que li donaria els diners que es mereixia un home del seu talent, poc reconegut. Rubio es va deixar portar per la cobdícia i Conde ho va aprofitar per ensorrar-lo, en fer públic el seu pelotazo. El resultat va ser que Conde va passar uns quants anys a la presó i Rubio unes quantes setmanes, però suficients per esborrar la seva figura de príncep de les finances. En aquest cas, la cultura de la cobdícia va resultar un fracàs sorollós per als seus protagonistes. Altres vegades, els cobejosos se'n surten, per desgràcia.
El comú denominador de la majoria de models de la cultura de la cobdícia són personatges orgullosos. I l'orgull és pitjor que la cobdícia. Es consideren superiors a la resta de mortals incapaços de triomfar en la vida. Són incapaços d'autocrítica i del mínim penediment. La cultura de la cobdícia mesura la gent pel seu nivell de riquesa. Jo no, ni de bon tros. Les persones a les quals més he respectat i respecto no es distingeixen precisament pels seus ingressos, pel seu patrimoni o pel seu nivell social.
