Argent i corall per al Muntaner

I per a Mariàngela Vilallonga, jurat del premi literari M. Àngels Anglada que concedeix el mateix institut. La llista de guardonats amb la Creu de Sant Jordi, que inclou els dos esmentats, ja surt a la Viquipèdia; la benemèrita enciclopèdia també recorda que els materials que configuren la medalla –la plata i els coralls blanc i vermell– precisament formen part de la tradició decorativa catalana. I que la distinció va ser instituïda el 1981 per reconèixer a persones i entitats els mèrits cívics i culturals, i els serveis destacats que han prestat a Catalunya; quant a la creu i al sant, no cal afegir-hi res més.

Què podria dir de la Mariàngela que no sigui conegut per les persones poc o molt interessades per allò que havíem sentit anomenar cultura culta. No res, per això només apunto el que ens l'ha aproximada als empordanesos dedicats a l'obra d'Anglada i de Carles Fages de Climent: com a directora de la càtedra que porta el nom dels dos escriptors, sempre hi és amb tot i pertot quan es tracta de convenir edicions, presentar els llibres, participar en taules rodones...

Quant a l'Institut Ramon Muntaner, de fa molts anys que és dirigit per Francesc Canet qui, amb l'equip que acomboia, segueix projectant el centre cap a múltiples aspectes de la vida cultural, associativa, juvenil... de la ciutat de Figueres, una característica que, enllà de les classes estrictes, l'ha distingit sempre al llarg de la seva història. Que ja arriba als 178 cursos de funcionament ininterromput, la qual cosa, tal i com concebem avui un centre públic d'ensenyament mitjà, el fa el més antic de l'Estat; aquest llarg camí ple d'aventures i ple de coneixences ha fet l'Institut Vell de Figueres ric de tot el que ha guanyat. Evoquem algun dels prohoms vuitcentistes del llarg d'aquelles primeres dècades èpiques que, des de París, van enviar mil llibres per a la biblioteca i material modern per als laboratoris, i, des de Madrid, van facilitar que el Prado cedís set quadres per fer de model a les classes de pintura, etc. Narcís Fages de Romà, Josep Rubau Donadeu, Joan Tutau... a més van fer repetides gestions per salvar-lo i mantenir-lo perquè també recordarem els arbres caiguts amb què l'Estat el va entrebancar des del naixement el 1839 fins que el va reconèixer totalment i definitiva el 1911. El ministerio corresponent va intentar tancar-lo, degradar-lo a tercera categoria, condemnar-lo a ser “local” (els corrents, com el de Girona, eren “provincials”); cobrar-li taxes tot i no posar-hi ni un duro (el mantenia, sous inclosos, l'Ajuntament), etc. És a dir, un Estat que, en lloc de lloar i ajudar una iniciativa acadèmica municipal figuerenca que va avançar-se sis anys a la seva pròpia, va dedicar tres quarts de segle a dificultar-la. Ja fa un segle de tot allò i, tot i que l'Estat ha canviat ben poc, avui el Muntaner, esplèndid, veu reconeguda la seva singladura amb aquesta creu d'argent i corall que l'honora.