Pla, 35 anys després

Demà, dia 23 d'abril, farà exactament trenta-cinc anys que morí Josep Pla, el nostre prosista-cronista notarial més ponderós del segle passat. Encara és molt comentat i parafrasejat en tertúlies, articles i conferències, encara segueix en vigor allò que si algú d'aquí a dos o tres-cents anys vol saber com era Catalunya al segle XX, haurà de llegir Pla (suposant que encara existeixi una cosa semblant a la que tenim ara).

Quan li dèiem que tal o qual persona llegia algun dels seus llibres, sempre responia: “No en facin cas, la literatura, com la vida, puja i baixa... ja en parlarem vint o trenta anys després de la meva mort (sic) si encara hi ha algú que llegeixi el que he escrit...” I esmentava Michel de Montaigne, un dels seus autors enamorats (pobre de mi si em sentia usar aquest predicat), de qui repetia aquell pensament del segon llibre dels Essais, la vie est ondoyante –la vida puja i baixa–. Per fer-lo repapiejar una mica, jo li deia que la seva literatura només pujava, que l'últim volum publicat valia 1.400 pessetes, quan l'anterior en valia 1.200. El senyor Pla, els últims vuit o nou anys de la seva vida, venia molt sovint al Motel de Figueres, hi passava caps de setmana, es feia ell mateix les factures, s'interessava per tot i per tothom. Nosaltres (s'ha de dir així) el tractàvem com un rei de debò: el portàvem allà on volia, en Jaume Subirós li cuinava el que li venia bé... puc ben dir, per exemple, que li vaig fer de xofer, de metge, de barber, de confessor. Això últim ho hauria d'esclarir: no hi ha res més semblant a un confessionari que l'interior d'un cotxe, a l'hivern, amb la calefacció posada i circulant de nit. De Figueres a Llofriu o de tornada, de nit i dins el cotxe, el senyor Pla tenia tirada a fer confidències.

Han passat trenta-cinc anys justos d'ençà la seva mort, la figura segueix en plena vigència, la Fundació Josep Pla de Palafrugell en guarda autèntics tresors literaris i ofereix unes rutes excel·lents, seguint passatges d'algun dels quaranta-quatre volums on escriu sobre l'Empordanet.

No podria passar, però, sense comentar un dels textuals que li són atribuïts, usat molt sovint en relació amb la gastronomia (paraula maleïda per ell, però avall va). Sento dir que Pla ha escrit que “la cuina d'un país és el seu paisatge portat a la cassola”, i fins el Segon Congrés de Cuina Catalana adoptà aquesta afirmació com a lema. Certament que la frase planeja, però m'agradaria molt saber on l'escriu perquè, amunt i avall moltes vegades pels milers de pàgines de l'Obra Completa, no l'he trobada mai enlloc. I pagaria per trobar-la.