Reptes i nous escenaris

La dinàmica política catalana a partir del 27-S ha entrat en una fase institucional que apareix als ulls dels ciutadans precària, incerta, i poc cohesionada. La sensació general és que els socis de govern es miren de reüll, mentre que el suport parlamentari al govern, per part de la CUP, demana una confiança mútua contínuament renovada i difícil d'assolir, amb un parlament marcat per l'obstruccionisme sistemàtic i planificat de les forces contràries al full de ruta independentista. D'altra banda, el col·lapse de la política espanyola i els distints escenaris plantejats per resoldre-la, tots ells contraris a cap acord que permeti desencallar l'actual paràlisi de la relació amb Catalunya, posen el full de ruta independentista en una posició defensiva, que exigirà, més d'hora que tard, una renovada mobilització ciutadana. Mentrestant, la poca traça principatina, per no parlar d'absentisme culpós, respecte a la resta dels Països Catalans, on els escenaris justament han canviat gràcies a mobilitzacions populars d'un abast i una fondària paral·leles, però no de contingut inferior a les del Principat, fa que no es puguin reunir forces que obligarien l'Estat a tenir en compte espais de confrontació més amplis i sostinguts en el temps i en l'espai. Tot plegat, doncs, demana un replantejament de criteris per ajustar el full de ruta independentista a les realitats que s'han generat els últims temps.

En primer lloc, cal dir que l'èxit o el fracàs del govern Puigdemont per complir amb el full de ruta no dependrà únicament de l'administració eficaç de les coses: l'asfíxia econòmica i l'assetjament jurídic per part de l'Estat només permeten fer política autonomista d'excepció. En conseqüència, el que importa és menys actuar com un govern convencional que com un òrgan de direcció que imprimeixi a les seves accions un caràcter de ruptura sistemàtica i continuada amb l'Estat. La discussió amb la CUP té a veure amb aquesta qüestió, inclosa l'aprovació dels pressupostos, damunt dels quals plana la manera d'entendre la crisi general, o sigui, la batalla ideològica entre la subordinació a l'austericidi o el canvi de relacions socials. Igualment, la qüestió dels 18 mesos de termini, que ara ja en serien 14, està lligada a l'acumulació sistemàtica de forces, que, ara com ara, són a les mans del bloc parlamentari i del govern, en els quals s'ha dipositat el comandament. Un comandament fràgil, tot sigui dit.

Una manera de fugir de la política autonomista d'excepció és intervenir directament en la política espanyola tant per reforçar-se a l'interior com per obligar el futur govern espanyol a replantejar-se la política catalana. Reforçar-se
a l'interior vol dir posant a l'ordre del dia l'hegemonia independentista guanyant les eleccions del juny vinent al Principat, superant les expectatives de Comuns i de Ciutadans; com sigui que convergents i republicans no aniran de bracet i, per tant, es mantindran en conjunt, si és que no baixen; i com sigui que la CUP no hi participarà, tot plegat condueix –obliga, gosaria dir– a crear una candidatura civil per la independència per recuperar la iniciativa ciutadana i encarar la ruptura plantejada pel full de ruta.

La política espanyola, empesa per l'onada dretana europea i les renúncies de la socialdemocràcia a accentuar polítiques de classe enfront del racisme i la xenofòbia galopants, tira cap a un govern de coalició que reuniria el pitjor de cada casa: el PP dretà i ultradretà, C's anticatalà i ultraespanyolista, i el PSOE consentidor per incompareixença. Amb una perspectiva d'aquesta mena, no és possible albergar esperances de resolució del conflicte amb Espanya. Si el PSOE ho hagués volgut, tenia la possibilitat a l'abast de la mà amb Podem, el PNB i l'abstenció dels independentistes catalans. No ha volgut i li ha passat l'hora. Si el possible pacte electoral entre els Comuns i IU els permet de superar el PSOE, encara amb més raó una candidatura civil per la independència, possible vencedora al juny al Principat, bo i millorant les xifres del 27-S, permetria negociar un referèndum –ara com ara, impossible– amb un hipotètic govern espanyol progressista.

la candidatura civil per la independència hauria d'ajudar, doncs, a superar tant les dificultats dels partits per crear cohesions, més enllà de l'àmbit parlamentari i institucionals; hauria d'estimular que les entitats per la independència reprenguessin la iniciativa civil, i hauria de permetre eixamplar la base social per la independència plantejant un nou escenari en el qual debatre, en termes de procés constituent, la mena de república que volem, sense excepcions.