Mileuristes

Fa uns anys els ecosocialistes d'Iniciativa popularitzaren dos noms que significaven tota una declaració d'intencions: poderosos i mileuristes, els pols oposats d'una societat que calia reformar. Als darrers temps, els grups definits per les dues paraules màgiques han anat disminuint en efectius, segons l'agressiva deriva de la societat. Els poderosos cada vegada són menys, però cada vegada més poderosos, a l'aixopluc d'illes verges o paradisos fiscals.

El perill del mileurisme, denunciat per Saura o Herrera, ara quasi s'ha convertit en el somni de molts treballadors, sobretot els joves, quan d'ells –i, encara més, elles– s'han de conformar amb sous ínfims si volen treballar i tenir algun euro a la butxaca. Amb una gran dosi d'ironia, algú deia que els mileuristes eren els afortunats, en un món del treball on es fan contractes que ranegen la misèria.

Fins algunes enquestes parlen de la creació de llocs de treball i de la disminució de l'índex d'atur, quan no es diu que l'ocupació es limita a contractes de dies o hores al mes i amb sous que més aviat semblen propines. Un futur dur i una situació asfixiant per a una bona part de la classe treballadora, si és que aquesta encara existeix.

Avui és el Primer de Maig, la diada considerada festa major dels treballadors. Una jornada reivindicativa per excel·lència, farcida de manifestos i mobilitzacions, potser cada any més magres, marcats per les coordenades desmobilitzadores de la subsistència, quan els somnis són utòpiques quimeres. Tot, una reflexió que cal fer en tan emblemàtica diada.