Keep calm
El socialista impossible
En un altre temps, la renúncia d'un nom del nivell de Carme Chacón a encapçalar la llista del PSC hauria generat una tempesta política. Avui no interessa a ningú. El PSOE fa temps que s'ha convertit en una carcassa ideològicament buida, un artefacte al qual li queden dues funcions bàsiques: assegurar la pervivència del règim del 78 i, paral·lelament, garantir la justificació i el manteniment del superàvit fiscal andalús. De la seva banda, el PSC sobreviu com pot aferrant-se als pactes municipals que se li posen a l'abast, gairebé sempre com a segona opció i lluny de qualsevol majoria al Parlament. PSOE i PSC reculen enfront d'opcions més modernes, amb identitats molt més marcades i, sobretot, lliures d'escàndols de corrupció. L'espai Iglesias/Colau, des d'un espanyolisme amable i d'esquerres, els ha escapçat la franja electoral progressista i binacional, i Ciutadans els ha robat la bandera centrista i jacobina. No hi ha oxigen.
El 26 de juny, a Catalunya, costarà trobar un sol votant socialista plenament satisfet amb la seva opció. Perquè per dipositar amb tranquil·litat la papereta del PSC caldria ser un ciutadà políticament impossible: no gaire d'esquerres, contrari a la possibilitat que Catalunya decideixi el seu destí a les urnes, més o menys tolerant amb la corrupció, inequívocament monàrquic i –molt important– disposat que el seu vot serveixi per fer arribar a La Moncloa gairebé qualsevol, inclòs algun candidat del PP. I les dificultats no són exclusives del PSC, ni de bon tros. Tret d'Andalusia, el suport al PSOE és un acte de nostàlgia política ple d'heroïcitat generacional en aquests temps en què Felipe González i Juan Luis Cebrián estan molt a prop de quedar ben empaperats al Panamà.
Un dia, a finals dels anys setanta, l'esquerra oficial espanyola va oblidar-se de la democràcia. I un altre dia, entrat el segle XXI, la democràcia va oblidar-se d'una esquerra que només era oficial i espanyola.