Les absències

Aquesta setmana he ascendit a la condició de -genari, aquell sufix que ens atorguen a partir dels seixanta anys, després d'haver estat un -entón, als quaranta i cinquanta anys, i prèviament un -añero, als vint i trenta. No trobo a faltar res de cada tram, en cadascun hi ha hagut decepcions, èxits relatius i també relatius fracassos entomats de maneres diferents. Som –i sembla que molts, segons la Seguretat Social– en aquella etapa en què ens aferrem més fort als coneixements adquirits que no pas als incerts camins per adquirir-los. En el pas dels anys les absències es van multiplicant i aprenem a viure-les sense aprensions, com un fet natural, amb cada vegada menys por. Penso en la imatge que tots hem vist d'un vell assegut hores en un banc mirant cap enlloc. Estic segur que són gent amb una gran capacitat de recursos mentals. A vegades penso que n'hi ha que es regulen ells mateixos els nivells de serotonina. El descobriment d'una realitat polièdrica de la qual no podrem conèixer mai totes les cares. Hi ha, però, gent anònima, que posseeix una gran quantitat de coneixements específics, però molt importants, amb l'únic objectiu de transmetre'ls. Penso en el meu amic, Damià, el millor bosquerol que m'ha volgut al seu costat a collir bolets, i que en aquests moments el seu estat és terminal. Ens vàrem conèixer quan jo era un adolescent intractable i diletant, i de més gran vàrem fer algunes sortides plegats. Solíem arribar a trenc de dia i en tot moment sabia exactament on érem, malgrat que durant bona part del camí encara era completament fosc. Era tot un plaer escoltar-lo explicant llegendes, històries, drames, rumors o veritats de les cases abandonades per on passàvem. En moltes, havia conegut els darrers masovers. En El Punt, en una edició de la tardor del 2000, n'hi ha constància. La foto de la portada és en un petit prat dins un bosc de pins alts amb en Damià, amb paraigua, xandall i una cistella buscant bolets sota la pluja. M'explicava que de petit havia estat criat a pagès. Potser ve d'aquí la curiositat, els coneixements, la saviesa de descobrir i conèixer el territori pam a pam. Té uns quinze anys més que jo, i a banda de l'amic perdo també un mestre. El seu cos diu prou quan comença la temporada de moixernons als prats de les muntanyes més altes. Tots dos havíem travessat aquell mar de dunes d'herba puntejades per les primeres flors silvestres de la primavera. M'agradaria creure que trobaràs uns prats com els del cim de Nevà amb alguna moixernera plena, de tant en tant.