Verí

La pregunta que sempre ens hauríem de fer, tant en relació amb els altres com amb nosaltres mateixos, no és quines normes, quins valors i quines aspiracions tenim, sinó quina mena d'acords estem disposats a tolerar, quina mena de concessions fem. Així ho diu el filòsof israelià, catedràtic de Princeton, Avishai Margalit sobre el que anomena pactes enverinats, ja sigui en l'esfera política com en la de les relacions personals. Una esfera política on domina el tribalisme, que es basa en la idea que l'únic que compta són els vincles de sang: “Les relacions molt denses.” I no hi ha res més dens que la sang.

Aquest pensador (que va passar per Barcelona) demana que ens impliquem seriosament en el debat públic en termes morals i ètics, perquè el món desenvolupat només pot tenir futur si es preocupa per aquell altre món en el qual no volem pensar, el món d'aquells que “no ens importen”. Em rellegia aquesta xerrada editada en la col·lecció de Breus del CCCB, amb el rerefons de les dues cimeres que va presidir Carles Puigdemont aquest dimarts. La del fòrum del Diplocat del matí sobre la crisi de refugiats, d'on va sortir l'enèsim clam perquè el govern de Madrid mogui fitxa (potser les sancions de la UE ho forçaran), i la de la tarda al Palau de la Generalitat sobre l'emergència social a Catalunya.

Dos fronts d'emergència sobre el qual basculen relacions lleugeres i denses i el tribalisme com a manera de fer política també a Occident. Però és que també acabes tenint la impressió que la tribu és molt curta. Que se suspenen lleis que afecten directament, allò que tant agrada dir a aquells que estan en contra del procés independentista, els problemes reals de la gent. A la gent l'afecta una guerra, que li tallin la llum o quedar-se sense casa. El que no s'entén és que tot i ser problemes tan reals, sigui l'Estat que paguem tots, el que està estructurat, qui hi giri l'esquena. Potser és que aquesta manera de fer política beu de pactes enverinats, densos, tribals, de sang.