Anomenats intel·lectuals

Feia temps que no llegia un llibre tan estimulant i tan a prop de la meva percepció personal al voltant de molts articles que llegim en els diaris espanyols. Es tracta, concretament, d'un assaig sobre la política i els intel·lectuals que parla sense embuts, que diu les coses pel seu nom i que no s'està d'esmentar les persones concretes quan fa falta. Un llibre que posa al descobert l'actitud de molts escriptors que, emparats sota la fama que han aconseguit les seves obres de ficció, pontifiquen amb impunitat per les pàgines d'opinió de la premsa i es veuen amb cor de parlar de tot amb paraules altisonants i prepotents, sense prendre's la molèstia de documentar-se una mica o de conèixer el tema de què tracten.

Potser ja sabeu de quin llibre parlo, perquè s'ha venut molt pels volts del dia de Sant Jordi i perquè se n'ha parlat força en els diversos mitjans. Em refereixo a La desfachatez intelectual. Escritores e intelectuales ante la política, una obra de la qual és autor un professor de Ciència Política de Madrid, Ignacio Sánchez-Cuenca. He de confessar que m'ha sorprès favorablement la franquesa de l'exposició, així com la solvència de les proves i arguments que aporta. També cal dir que, no sols posa de manifest la frivolitat i la lleugeresa de molts opinadors i homes de lletres, sinó les contradiccions en què cauen tot sovint i els canvis de camisa oportunistes –sempre, això sí, cap a la dreta– que sovint caracteritzen la trajectòria de molts d'ells.

En aquest sentit, una de les denúncies del llibre que m'ha semblat més rellevant és a propòsit del terrorisme basc, un tema del qual s'ocupa amb una certa extensió a causa de les preses de posició dels sectors intel·lectuals vinculats al grup ¡Basta ya!. Concretament, l'autor posa de manifest el que anomena la “moralització del terrorisme”, és a dir, la temptació de plantejar el conflicte com un enfrontament entre absoluts, com un combat entre el bé i el mal, plantejament que, lògicament, impedeix cap aproximació real als motius i a les conductes dels considerats “dolents”. Com que no s'accepten ni matisos ni posicions intermèdies, qualsevol intent d'explicar o de comprendre el fenomen significa arrenglerar-se a les files del mal. En aquest context, la “claredat moral” dóna una coartada absoluta als qui es consideren del costat del bé, un bé absolut que no pot ser qüestionat de cap manera. És, crec, una anàlisi lúcida dels errors comesos en el complex procés de finalització de la violència a Euskadi, un dels temes crucials durant molts anys de la realitat i del debat polític espanyol.

Un altre dels capítols que mereix ser ressaltat, ja en un to més jocós, és la denúncia de la prepotència i l'autoestima amb què solen opinar molts dels intel·lectuals que tenen un major protagonisme a la premsa espanyola. Parlen gairebé sempre amb un to de superioritat insultant, i menystenen els discrepants amb una suficiència apegalosa, cosa que no els impedeix tenir opinions contundents sobre tot, encara que després el temps els posi en evidència. L'autor creu, en aquest sentit, que fóra desitjable una esfera pública més plural, menys personalista i amb filtres molt més eficaços.

No puc ocupar-me de tots els aspectes del llibre que m'han interessat. Però no voldria deixar de dir que Sánchez-Cuenca aporta una dosi de sensatesa a un dels temes estrella que obsessionen els intel·lectuals espanyols: el procés sobiranista català. En aquest sentit, ja és bo que comenci posant en relleu la dèria malaltissa d'aquests autors d'ocupar-se constantment del “ser d'Espanya”, una malura que han heretat directament del pessimisme derivat de 1898 i la pèrdua de les colònies. Però sobretot resulta reconfortant veure una veu lúcida procedent de Madrid que és capaç d'analitzar la hipòtesi de la independència en el marc d'un simple exercici de la democràcia, no com una cosa metafísicament impossible o fins i tot inconcebible. L'autor diu que preferiria que Catalunya no se n'anés, però respecta el dret a decidir dels catalans, i considera que aquesta és l'única via possible per abordar amb realisme i amb seny un problema polític que necessita tractament i no, de manera reiterativa, un patètic esquinçament de vestidures.

En conclusió, crec sincerament que ens trobem davant d'una aportació certament inusual a fer caure tòpics i mites que enrareixen el debat polític espanyol i el carreguen de prejudicis, llocs comuns i escàndols farisaics. Una mica més d'humilitat, d'informació i de comprensió de la complexitat de les coses propiciarien, sense cap mena de dubte, una entrada d'aire fresc en un context social i polític que despatxa els problemes més greus –la crisi, el terrorisme o la independència, tant se val– amb més vísceres i “desfachatez” que no pas intel·ligència.