Governança global

En només una generació, el món ha canviat de tal manera que és difícil de reconèixer. El 1989, la caiguda del mur de Berlín i, dos anys més tard, la desaparició de la Unió Soviètica van donar lloc a una nova onada del procés de globalització a cavall de les noves tecnologies que han fet el món més petit, més immediat, i la informació més assequible i a l'abast de tothom. La globalització (vegeu el llibre del col·laborador d'aquest diari David Murillo Bonvehí, De Walmart a Al-Qaida, 2015) s'ha convertit en el nou terreny de joc, on no és clar qui exerceix el paper d'àrbitre i quines són les noves regles de joc. Al mateix temps ha calgut fer front a nous reptes d'abast global que no coneixen fronteres (canvi climàtic, narcotràfic, terrorisme, deslocalització productiva...) i lluitar amb una crisi econòmica fora de control, que té les seves arrels en la desregulació dels mercats financers. La crisi ha estat global i ha colpit les economies més vulnerables. És per això que hom es planteja que només una governança global podria fer front a alguns d'aquests reptes.

Els denominats ‘papers de Panamà', deixant a banda la relació d'esportistes d'alt nivell, artistes, escriptors, homes de negocis, aristòcrates i polítics catalans i espanyols (prou coneguts ja per les informacions publicades), mostren l'estreta i perversa, per immoral, relació entre política i negocis opacs relacionats amb paradisos fiscals. La relació de noms coneguts fins ara és impactant si tenim en compte que es tracta només d'un dels bufets d'advocats que actuen a Panamà que, a la vegada, és un de la trentena de paradisos fiscals que existeixen al món sense comptar Delaware, Wyoming i Nevada, als Estats Units. Així doncs, sense prejutjar la possible actitud delictiva, en els papers trobem caps d'estat, vicepresidents, primers ministres, ministres, parlamentaris, dirigents polítics, funcionaris del govern i militars o persones del seu entorn familiar o personal. Per citar-ne alguns: Vladimir Putin (Rússia), Mauricio Macri (Argentina), Petró Poroixenko i Pavló Lazarenko (Ucraïna), Xi Jinping i Li Peng (Xina), Ólafur Ragnar Grímsson i Sigmundur Davíð Gunnlaugsson (Islàndia), David Cameron (Regne Unit), Jérôme Cahuzac, Dominique Strauss-Kahn i Marine Le Pen (França), Frank Belfrage (Suècia), Stavros Papastavrou (Grècia), Silvio Berlusconi (Itàlia), Nursultan Nazarbàiev (Kazakhstan), Salman bin Abdulaziz i Muhammad bin Nayef (Aràbia Saudita), Baixar al-Assad (Síria), Eduardo Cunha (Brasil), Muammar Gaddafi (Líbia), Khalifa bin Zayed (Unió d'Emirats Àrabs), Hamad bin Khalifa al-Thani i Hamad bin Jassim bin Jaber al-Thani (Qatar), Hosni Mubarak (Egipte), Mohammed VI (Marroc), Ayad Allawi (Iraq), Roh Tae-woo (Corea del Sud), Kim Chol-sam (Corea del Nord), Enrique Peña Nieto (Mèxic), Zsolt Horváth (Hongria), Pawel Piskorski (Polònia), Gabrielle Fialkoff (Estats Units)... I podríem allargar la relació amb polítics o alts càrrecs de Veneçuela, Guinea, Sud-àfrica, Geòrgia, Azerbaidjan, Sudan, Ghana, Kenya, Nigèria, Angola, Jordània, Senegal, República del Congo, República Democràtica del Congo, Botswana, Moldàvia, Algèria, Xile, Equador, Índia, Pakistan, Perú, Colòmbia, Zàmbia, Ruanda, Andorra, Hondures, Cambodja, Israel, Malta...

En suma, en les companyies offshore caben totes les ideologies i totes les economies (dirigents de països pobres o rics) i tots els règims polítics (democràcies, dictadures, teocràcies...). Vet ací la governança global feta realitat pels poderosos, reunits en el G8 (en els papers apareixen polítics de cinc dels països membres), en el G20 (en aquest n'apareixen tretze –sense comptar la UE–) i en les companyies offshore. El problema de la crida que va fer el president Nicolas Sarkozy en començar la crisi econòmica per refundar el capitalisme sobre bases ètiques és que no és creïble davant la contundència dels papers de Panamà. No resulta versemblant que els dirigents polítics relacionats amb paradisos fiscals –també utilitzats per molts països per traficar amb armes sense haver-ne de donar compte– siguin els que posin fi a aquestes zones opaques de les finances mundials. Podem, no obstant això, continuar argumentant sobre la necessitat i les característiques d'una governança global perquè el món vagi millor, però els poders econòmics i polítics, sovint indestriables, ja tenen la seva pròpia governança global per tal de garantir la continuïtat d'un sistema que té com a principal característica, com ha posat en relleu Thomas Piketty, generar una desigualtat creixent entre rics i pobres a escala mundial.