El ruixat de l'IRPF

Les desavinences en el govern sobre la modificació de l'IRPF han esdevingut una tempesta de primavera, com les que sovintegen aquests dies. És del tot normal que un govern de coalició tingui discrepàncies i que s'airegin en el moment en què els ciutadans són cridats altre cop a votar. Fins i tot és sa que hi hagi diferents punts de vista entre dues formacions polítiques diferents, perquè estan abordant un dels eixos d'un estat: la política fiscal. Com els ruixats d'aquesta primavera, la discrepància trigarà a esvair-se, perquè la diferència és de fons i de repartiment de la pressió fiscal.

Si es té en compte que avui mateix la CUP presenta les seves condicions inicials per debatre i negociar el pressupost pendent, s'entén la proposta d'ERC de rebaixa de l'impost a les persones amb menys ingressos. A més, durant el ple sobre la pobresa es va pactar buscar fórmules per rebaixar la fiscalitat de les famílies més desfavorides i afectades per la falta d'ingressos. La reducció per als qui ingressen menys de 17.000 euros es compensaria amb més pressió sobre les rendes de més de 100.000 euros anuals. El tram més baix dels sis en què es divideixen els ingressos dels catalans suporta una fiscalitat del 20%, mentre que en d'altres autonomies no supera el 17%. Aquí radica la diferència. La pressió fiscal a Catalunya és més gran a tots els nivells, sobretot en les rendes mitjanes, que són els principals contribuents. Els experts alerten que aquesta més gran fiscalitat amenaça l'empobriment de la classe mitjana.

El problema català és doble. Només gestiona la meitat del IRPF i, a banda, se li talla qualsevol altre ingrés, perquè altres iniciatives fiscals, com ara l'impost sobre els habitatges buits o el de la producció d'energia nuclear acaben sempre suspesos per invasió de competències. Correspon al govern gestionar el desacord i resoldre'l en un termini prudencial, malgrat ser en època preelectoral, per evitar que el ruixat de l'IRPF esdevingui una pluja constant de desgast propi. El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, segur que somriu, tot veient ploure.