Procés: el 26-J i l'ANC

Des de fa uns mesos sento una profunda decepció per la manca de sentit d'estat de la política catalana. No hi ha una política nacional i això fa que cadascú vagi a la seva, tot i que una amplíssima majoria estigui d'acord en la construcció de la nostra dignitat nacional. Encara que no ho vulguem, estem fent política autonòmica. El dia a dia ens mata i el calendari estatal, amb les seves impotències, ens condiciona el procés i produeix un cert destrempament col·lectiu. I això és gravíssim per al procés.

Pel que fa als partits polítics, fonamentals per al procés, CDC està embolicada en la seva refundació: liberals, conservadors i socialdemòcrates han aparcat el procés mentre discuteixen el sexe dels àngels del seu futur partit i espai polític. ERC, tot i que segueix sent l'eix del procés i també la seva punta de llança, està abocada al dia a dia de la governabilitat del país, cosa que no li permet la necessària renovació i ampliació de la seva base social, tot i els esforços que s'estan fent des de la direcció. La CUP, per la seva banda, fa la seva pròpia guerra, i la desobediència és la seva estratègia. I en aquesta situació, el sobiranisme ha d'enfrontar-se a un repte que no és el seu, i personalment crec que no hi té res a guanyar, el 26-J, on potser sí que Espanya s'hi juga el seu futur però Catalunya no sé ben bé què en traurà, de tot plegat. Perquè pot anar del foc a les brases.

Però si hi ha un element preocupant, central, és el que està passant a l'ANC, que pateix una certa desmobilització de les seves bases, que no entenen ben bé què està passant al si de l'associació i el perquè de les lluites per assolir el suposat poder. D'unes setmanes ençà, companys històrics i gent de la base de l'ANC m'han demanat que em presentés al secretariat de l'ANC i m'han reiterat que el que cal ara a l'Assemblea és aplicar l'eslògan que multitud de
vegades m'haureu sentit reivindicar: coincidència, complicitat i transversalitat. Però m'hi he negat, perquè crec que persones com jo podem ajudar,
ser referència d'unes certes maneres de fer, però en cap cas tornar a ser els protagonistes. Els qui vam fer possible en la transició democràtica l'Assemblea de Catalunya, i dècades després vam contribuir a la creació de l'ANC, hem de ser part del procés però no liderar-lo.

L'ANC és una realitat sòlida que, al meu parer, necessita més sensibilitat transversal i menys presidencialisme, que s'hauria d'haver acabat amb la figura irrepetible de Carme Forcadell. Ara el que cal és cohesió, persones capaces d'il·lusionar i gestionar. També és necessari un full de ruta i un projecte que interessi a tots els patriotes catalans exercint dia a dia amb transversalitat i complicitat, i sobretot posar fi a les lluites entre nosaltres.

L'ANC són Carme Forcadell, Marc Costa, Pere Pugès, Jaume Marfany, Jordi Sànchez, Quim Torra, Agustí Alcoberro, Antonio Baños, Liz Castro i molts i molts altres dels barris i viles d'arreu de Catalunya. Gent il·lusionada que vol servir el país i que volen assolir la dignitat de viure en una Catalunya lliure i sobirana. Calen, doncs, unes eleccions al secretariat nacional, però no batalletes personalistes i cal que els partits en quedin al marge. L'ANC no és l'Assemblea de Catalunya històrica, que sí que era una qüestió formalment de partits i organitzacions de resistència contra el franquisme. L'Assemblea és una associació de persones. El millor de la bona gent del país: els patriotes.

Penso que l'ANC no s'hauria d'haver organitzat com una associació convencional, amb una presidència i una junta formal, sinó que hauria estat millor un estat major que treballés i dirigís sense cap mena de vedetisme de ningú. Però això a dia d'avui ja és una utopia, i ja que la realitat és la que és, intentem escollir les persones més vàlides que s'estimin el país per sobre de tot i que no ens condueixin a trifulgues personalistes. El que ens cal és que sàpiguen manar i cohesionar.

L'Assemblea és i serà vital, ja que s'acosten durs enfrontaments amb l'Estat i amb la quinta columna política, mediàtica i social que ha anat teixint les veritables estructures d'estat espanyoles per destruir el procés. No és qüestió, per tant, de noms, i sí de sentit d'estat i de saber crear estructures de resistència.

Mantingueu-vos ferms. Tots i totes som necessaris per a l'ANC. I el 26-J simplement és un tràmit que hem d'afrontar, però guanyi qui guanyi, desgraciadament, ens crearà més o menys problemes al procés.