Tribuna
1976, el periodisme ecològic
Com que tot cristo celebra aniversaris (el dels capellans per la Via Laietana, el de la Caputxinada, el de tal partit o sindicat, el de tal moviment cultural o patriòtic, aviat els 40 anys de la Marxa de la Llibertat), doncs jo també celebraré, amb els companys del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya, el meu.
Érem, en l'equip inicial, Santiago Vilanova, Jaume Reixac, Josep Català (epd), Alfons Ribera, Jordi Cortadellas, Pilar Sentís i un servidor, i poc després s'hi van afegir l'enginyer industrial Pep Puig, el també periodista Xavier Borràs i diversos corresponsals escampats pel territori (Jordi Fortuny, Ramon Farré, Salvador Balcells, el tarragoní Xavier Icart i els gironins Josep Planas, Miquel Riera i Àngel Quintana), tots els quals, untats amb la millor pomada de la joventut contestatària (catalanista, radical, esquerrana, alternativa, ecologista, antinuclear, pacifista i feminista, que ja era tot el que es podia demanar), vam escriure, editar, pagar i distribuir, de 1977 a 1982, deu o dotze números de la revista –per descomptat verda– Userda, que així la vam anomenar en homenatge a aquesta lleguminosa que serveix per alimentar el bestiar.
Vam tenir el suport de científics internacionals prestigiosos, però les nostres eminències polítiques, econòmiques i culturals van decidir prescindir dels nostres serveis, que ja es va veure aviat que no els eren convenients, perquè era clar que no els vam riure les gràcies. Una revista que al primer número, el juny de 1977, coincidint amb les primeres eleccions a Espanya, tractava els partits de “contaminats”, posant al descobert corrupcions econòmiques i ecològiques (això que ara està tan al dia), era evident que no podia ser amiga d'aquesta gent, ni ells de nosaltres.
Vam estar a les redaccions dels diaris, fent el nostre Vietnam i promovent articles, conferències, campanyes i manifestacions, fins que les direccions dels nostres rotatius –ja plenament democratitzats i dirigits per professionals que, quan eren redactors, apostaven per les màximes llibertats d'expressió– van dir-nos que s'havia acabat el bròquil. Cadascú va campar al seu aire, però hem continuat donant la llauna ecològica fins que tothom ha hagut d'acceptar que els advertiments que vam fer no eren infundats.
Tot va començar, aquest maig fa 40 anys, quan vaig coincidir per casualitat, tot i que el buscava, amb Santiago Vilanova, aquest olotí vulcanitzat per la cultura ecològica, a qui vaig proposar que havíem de moure'ns. “Farem feina”, va dir-me. I tant si n'hem feta! La setmana passada ell entrava al Parlament, amb tot un grup, amb la proposta de Constitució per a la República Catalana sota el braç. Quines coses!