Ada o Carles?

Finalment, Ada Colau s'ha mogut. S'han acabat les ambigüitats i la confluència catalana de Podemos ha optat per una via radicalment diferent a la de Pablo Iglesias, tot pactant amb el PSC a la ciutat de Barcelona. L'objectiu és el mateix –l'hegemonia de l'esquerra–, però l'estratègia és exactament la contrària. Mentre Iglesias intenta destruir el PSOE posant en evidència la seva aliança amb la dreta de Ciutadans, Colau s'inclina per integrar els socialistes catalans dins del seu perímetre polític. En el cas de Podemos, la seva direcció tracta de deixar el PSOE sense càrrecs institucionals per la via de la confrontació electoral directa. Per contra, Barcelona en Comú aspira a empassar-se el PSC ensenyant-li l'esquer, justament, dels despatxos i els sous públics. En qualsevol cas, la jugada de Colau deixa pocs dubtes sobre els objectius finals de la nova esquerra catalana. Barcelona en Comú és una part –sobirana, si es vol, però només una part– d'una hipotètica Espanya en Comú que necessita satel·litzar tota l'esquerra, inclosa la que s'autoidentifica com a binacional a Catalunya, el País Basc o Galícia. El projecte de l'alcaldessa de Barcelona no té una idea definida de Catalunya, però sí que té un model per a la futura Tercera República Espanyola. A hores d'ara, de fet, són els únics defensors clars d'una tercera via de l'estil de la que plantejava Josep Antoni Duran Lleida. Ja veurem què passa a partir d'aquesta opció estratègica. D'entrada, ERC de Barcelona ha rebutjat frontalment integrar-se en un govern municipal BeC/PSC, que Alfred Bosch considera “un retorn al passat del Fòrum de les Cultures, el referèndum de la Diagonal i Ciutat Morta”. Però Oriol Junqueras, en paral·lel, està esprement la gesticulació ideològica contra CDC –amb la pujada dels trams alts de l'IRPF, per exemple– i unes eventuals eleccions avançades podrien generar un govern català de les esquerres sobiranistes. El resultat del 26 de juny influirà més del que sembla en la política catalana.