El meu amic Quim

Se m'ha mort un amic entranyable: Joaquim Ferrer, una persona culta, sensible i compromesa. El vaig conèixer al cap de poc temps que la revista Canigó s'instal·lés a Barcelona. Ens va donar el seu suport sempre.

El vaig admirar en diferents camps: com a escriptor amb obres tan admirables com Layret, El primer primer de maig a Catalunya o La vaga del Harry Walker de Barcelona, entre moltes d'altres, on demostrava la seva preocupació per la qüestió social. El vaig admirar moltíssim com a conseller de Cultura, pel llegat que va deixar, per la seva teoria del “desplegament cultural” i per les moltes iniciatives que va ser capaç de portar a terme. Recordo que quan va deixar el càrrec vaig escriure un article sobre ell que es titulava Un polític honrat. I també per ser un dels fundadors del Reagrupament Socialista i Democràtic, amb Josep Pallach al capdavant.

Repasso la seva vida i sempre hi trobo inquietud social, i també creences religioses. La seva carrera política és molt ampla i molt variada: diputat al Congrés espanyol, i més tard senador, i també diputat al Parlament de Catalunya, a més de múltiples ocupacions.

Ell i la seva dona, la també admirable Rosa Domènech, estaven entre els nostres millors amics, de Xavier Dalfó i jo mateixa. Va morir exactament un mes després de la mort del meu marit. La Rosa ha estat sempre una especialista en els estudis socials i en treball social, a prop sempre dels més desvalguts. Quan Joaquim va entrar a Convergència, Rosa era socialista. No és exemplar que essent de dos partits rivals convisquessin amb tanta harmonia?

Però el que més admirava de tot és la bondat i el sentit comú, sense oblidar el seu catalanisme de pedra picada. Joaquim Ferrer sempre serà per a mi l'amic i mai no l'oblidaré. Diuen que quan som morts, continuem vivint si algú pensa en nosaltres. Joaquim Ferrer és doncs ben viu, amb tantes persones estimant-lo. Això sí que és un mèrit enorme i innegable.