La mirada de la víctima

Vivim de representacions tòpiques. Reduïm la complexitat de la realitat en petits compartiments i en cadascun d'aquests compartiments hi posem un conjunt d'individualitats. Aquestes representacions són petits mapes mentals, taxonomies artificials profundament equívoques. En el mateix calaix hi posem individualitats molt diferents, però com que tenen uns trets comuns, les posem en el mateix segment i les expliquem pels trets genèrics.

L'individu, però, és inefable. No es pot concebre ni es pot equiparar als altres. Deixar-se interpel·lar per ell és atrevir-se a desfer-se de representacions tòpiques, és desendreçar els mapes mentals i adonar-se d'una realitat ben òbvia, que cada ésser és únic i irrepetible, que cada alumne és diferent, encara que tots estiguin asseguts a la mateixa aula; que cada indigent és diferent, encara que tots demanin al carrer; que cada malalt és singular, encara que tots estiguin enllitats.

Hi ha individualitats que si tinguéssim el coratge de mirar i d'acollir a fons, ens causarien una gran commoció. Generalment, però, passem de llarg o bé no ens deixem penetrar pels seus ulls. Són figures humanes que ens adverteixen amb la seva mirada, que ens supliquen ajuda, que ens demanen resposta, però que tractem d'esquivar, perquè si tinguéssim el coratge de deixar-nos interrogar per elles, sentiríem vergonya de nosaltres mateixos. Vergonya de no respondre, vergonya de no ajudar, vergonya de ser tan insensibles.

Escriu el teòleg catòlic Johan Baptist Metz: “No t'has de deixar dominar per clixés sense ulls. Has de deixar-te mirar sense més. Doncs, ¿no hi ha també en nosaltres una por elemental de ser vistos, de ser mirats? ¿Qui suporta aquest torrent de mirades mudes, aquests innombrables ulls de la misèria que clama al cel, o que ja no clama perquè fa temps que ha perdut la parla? D'aquest ésser mirats sorgeix un horitzó de responsabilitat respecte d'estats i de situacions que no hem provocat nosaltres mateixos. Aquests ulls sense somnis ni desigs reclamen una solidaritat que va molt més enllà de la nostra sabuda moral familiar i veïnal.”

Aquesta por elemental a la qual es refereix Johan Baptist Metz es tradueix en un mecanisme de defensa, en una barrera posada expressament. Tinc por del que l'altre em pugui dir, tinc por del que em pugui reclamar, tinc por que desendreci el meu sistema de valors i, consegüentment, no em deixo mirar per ell, no em deixo atrapar pels seus ulls, no em poso a mercè del seu relat, no estic disponible. Aquesta indisposició és una expressió de manca de sensibilitat ètica.

La incapacitat de suportar aquestes mirades mudes de persones que pateixen greument i que ens sol·liciten una resposta a través de les seves mirades és una expressió de la nostra feblesa moral, de la debilitat del nostre caràcter. No estem disposats a commoure'ns, perquè ens manca solidesa i tenim por de perdre'ns a nosaltres mateixos. Si ens emmurallem en el petit món, en les rutines de cada dia, en les petites alegries i tristeses, la vida es pot traginar, però si donem cabuda a la tragèdia dels altres, als seus ulls que ens miren amb desesperació, tot es commou.

El que reclamen aquestes mirades és una resposta solidària, una ajuda mútua, però per aconseguir això cal resistir-les, deixar que perforin el personatge social que som i adonar-se que, més enllà dels tòpics, de les classes socials i dels segments, som igualment fràgils i indigents, igualment exposats a la malaltia, a l'envelliment i a la mort.

Sovint, però, la resposta que donem, lluny d'expressar aquesta solidaritat bàsica i elemental amb l'altre, que es fonamenta en el sentiment d'unió, d'interdependència, és una fugida cap endavant, un acte de beneficència que serveix per purgar, momentàniament, la mala consciència amb la màxima velocitat possible i, així, espantar el dimoni de la por, la por de deixar-nos mirar fixament pels ulls dels qui pateixen.