Pot pas ser

L'essencial és invisible als ulls, diu Antoine de Saint-Exupéry a El Petit Príncep, un llibre que llegim de manera diferent als vuit anys i als quaranta. Els fets clau de la nostra vida no esclaten als quatre vents: passen per casualitat, entre bambolines, com aquells petons esponjosos d'una tarda rere la tela blanca que penja del sostre. Encara bateguem i ho notem a les mans. L'espectacle hipnòtic de la natura se'ns encomana i dansem del bon rotllo al silenci en qüestió d'hores. Però encara hi som. Hi ha temps per imaginar-ho tot, per creure que ens busquem. Què hi vols fer? L'amor demana carrer, demana vent, no sap morir en l'esclavatge de l'aïllament. Seré una lletra de tango per a la teva indiferent melodia? Vull entrar. Vull veure com hi veuen els teus ulls, com escriuen els teus dits, com arpeges la guitarra o com restaures la vella calaixera de l'àvia. No pot ser que estiguem aquí per no poder ser. De vegades sabem que no, però resulta ser que sí. Coneixem la inconveniència de fa dies però tot i així ens donem l'oportunitat. Per si de cas. No fos que. Qui sap. Com diu el mestre, caminem per la vida sense buscar-nos, però sabent que hi caminem per trobar-nos. T'entenc: em dius que portem vides molt diferents. Però ens ha anat bé, fins ara, amb aquells amb qui portàvem vides similars? Em sembla que vull créixer amb tu però no vull envellir. I ens ajacem sobre la gespa d'un parc proper a l'estació. Els parcs són fets per estirar-s'hi. I la memòria sap què ha de guardar sencer. S'ha acabat el bròquil.