La copa del seu rei

La prohibició d'exhibir estelades durant la final de la copa del Rei no ens pot pas agafar per sorpresa. Podem fer molts escarafalls i picar-nos al pit, però la persecució dels símbols catalans ha estat la tònica general durant la contemporaneïtat espanyola. Em ve al cap la imatge d'un vídeo que es va gravar durant el segon dia d'ocupació franquista a Sitges, en el qual el general Juan Yagüe lliura una estelada a Ramón Serrano Suñer com a símbol de la derrota de Catalunya. La dictadura imperant durant les dècades posteriors suposaria la prohibició, ja no dic de l'estelada, sinó de la bandera quadribarrada. Penso en el cas del poeta Mn. Pere Ribot, que exercint de rector a Riells del Montseny tenia, com a gran acte de rebel·lia, una bandera catalana penjada a la sagristia. Corrues de gent pujaven la muntanya per venerar-la, de manera clandestina, amb llàgrimes als ulls. Si avui dia haguéssim de plorar cada cop que veiem les quatre barres no guanyaríem prou per mocadors, però si passem de llarg sense fer-ne massa cabal és gràcies a aquella gent que va insuflar l'oxigen just perquè la flama no s'apagués. Quan ara ens diuen que exhibir una estelada pot generar violència, el que volen dir-nos és que quan la veuen tenen ganes d'exercir la violència. Les mateixes ganes que en tenien Yagüe i Serrano Suñer. En el fons, la prohibició de l'estelada és una mesura d'autocontrol. I si aquesta és la tònica general de l'Espanya contemporània, i si l'excepció seria que això no passés, ens hem de preguntar constantment què hi fem encara en un estat que veu amb agror la nostra existència com a poble i que entén com una provocació l'exhibició dels símbols que triem lliurement. Si poden prendre decisions d'aquest tipus és només perquè juguem la copa del seu rei, per la força. Tots sabem, des que vam passar pel pati de l'escola, que qui hi posa la pilota és qui dicta les normes del partit.