Tarannàs i tarambanes

Hi ha un tarannà, una manera de fer, que és molt difícil que canviï. Traspassa distàncies ideològiques, projectes polítics i nous objectius siderals, és una manera de manar, de dirigir, d'influir, de tenir poder. Una mica la de sempre. Traspassa generacions. És autonomisme, pujolisme, socialisme a Barcelona, l'ordre establert de tu a la Generalitat i jo a l'Ajuntament... Una particular endreça del món: que tothom girés sobre la sínia triada i au. Potser encara no som conscients de com n'és, d'arrelat, aquest model i de totes les seves reminiscències. Des de la dècada dels 80 –i d'abans– n'hi ha exemples oficials i documentats, que s'ajunten amb molts altres, d'oficiosos i vigents. Els tentacles d'unes formes que durant anys van ser no només acceptades sinó venerades encara belluguen la cua i el cap. I no cal anar gaire lluny ni buscar rivals polítics. Segurament això no s'acaba en quatre dies. Segurament depèn, més del que pensem, de la posició de cadascú.

També passa que, des de fora, d'oïdes tot és o molt maco o molt terrible. Aquests dies hi ha maneres de fer de tota la vida que s'han guanyat uns quants titulars. L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha pactat amb el PSC, de qui fins com a mínim abans d'arribar al govern deia pestes. És que potser un govern amb una minoria asfixiant, el dia a dia d'un transatlàntic com Barcelona, és més complex que les proclames electorals? És possible. Capítol a part és la gestió socialista dels resultats paupèrrims (comparant-ho amb el que havien estat) a les municipals: és al govern de les quatre capitals de província del país, amb quasi totes les parelles de ball possibles. I un altre exemple “de tota la vida”, ara que tornem a època electoral (si és que l'hem deixat mai): la picabaralla de l'IRPF i els globus sonda convergents, amb un ull a la presumible patacada del 26-J, criticant ERC i les revisions d'impostos (mode “ep, que vindrà el papus”). El que no ha canviat gaire són les batalles per manar i els neguits per si es deixa de fer-ho.