Reines

M'he llançat a llegir la vida de Maria Estuard explicada per Stefan Zweig (quina perícia, aquest home!). Ho faig perquè la Sílvia Bel, la Míriam Alamany, el Carles Martínez i bona part de la companyia que representen aquests dies al Teatre Lliure ho han fet, i ho contagien. Ells són qui li van demanar, a Sergi Belbel, que els havia dirigit en un Pinter a la Beckett, que versionés el text de F. von Schiller. I en aquesta genial versió Belbel hi afegeix un parell de frases de la biografia de la reina d'Escòcia que va escriure Zweig. “En el meu final hi ha el meu principi”, és la que va brodar en un mocador, i amb aquest mocador li van tapar els ulls perquè no veiés el seu botxí, que l'executava per ordre de la seva cosina i rival dinàstica Isabel, reina d'Anglaterra. Van ser tres cops de destral. I això era el final. El principi del seu llegat a la posteritat, que ens deixa el xoc entre dues reines, dues nacions, dues religions, dues vides. La batalla de reines que és fruit de la imaginació de Schiller, perquè malgrat que Maria Estuard va estar empresonada divuit anys no es van arribar a veure mai, és un dels moments estel·lars d'aquesta representació, que lliga amb la pròpia història del Lliure. Fa 26 anys Josep Montanyés dirigia les reines Anna Lizaran i Maife Gil, i també l'Àlex Casanovas, que també hi és ara. El text ens fa anar d'aquella època a l'actual, perquè la judicialització de la política, i el conflicte entre drets, súbdits i aspiracions semblen ben bé les nostres.

Ara el duel és igualment brusc i s'atura en detalls com el de voler demonitzar l'estelada en un estadi de futbol. Mentre la mateixa delegada del govern autoritza que els neonazis es manifestin pel centre de Madrid, o que a Toledo projectin l'estampa del dictador, de Franco i de Hitler. Només els faltaven el senyal de la victòria, que en aquest cas ens remetria a la també vibrant funció de Pau Miró al TNC. Aturar-nos a contemplar les pors del present. Pensant on hi ha els finals perquè arrenquin els principis.