Sabadell, desànim(a)

Magnífic fenomen de bucle el que pot produir-se al voltant de la percepció de la ciutat. Em refereixo a la pròpia. La ciutat real i la ciutat representada –la que es genera a la nostra memòria– van juntes. El binomi funciona perquè es retroalimenta. La part real que conforma la imatge –sigui plaça, passeig, edifici, entorn, fita...– dóna a la memòria un indret mental per on transitar i experimentar aquell confort que sol proporcionar el lloc d'on venim. La memòria, alhora, assegura els vincles d'identificació d'aquest lloc físic amb el confort i el conscient de cadascú. Ja tenim el bucle.

Què passa si se sostreu la part física d'aquest binomi. Si desapareix o s'anorrea aquesta part, desapareix la imatge i s'afebleix la part intangible que viu en la memòria. Es debilita la seva podríem dir-ne ànima (?), fins que es regenera, quan és substituïda. A Sabadell li va desaparèixer bona part del seu lloc central fa més de 25 anys. Seria interessant saber quant s'ha anat perdent també de la seva consciència col·lectiva, del seu ser identificable col·lectiu.

Quantes ciutats com aquesta no hi ha, a mig camí entre ciutat mitjana i poble gran, on l'ànima –la representació identificadora, de fet– encara es pot ubicar en el centre (simbòlic, antic, geomètric...) que els seus habitants li atorguen de manera tàcita.

Sabadell va començar a “desprendre's” –per dir-ho fi– de part del patrimoni de valor a principi dels vuitanta i, com a conseqüència d'això, de part de la identitat de l'objecte, en una mena d'atac de deixadesa envers nosaltres mateixos digna d'estudi sociològic, si no més profund. Es perdia contingut singular per guanyar elements que podien ser perfectament intercanviables amb els d'altres ciutats, edificis comodí, majoritàriament d'habitatges. I l'espai representatiu central perdut no ha estat restituït.

El conjunt format pel Passeig, el racó del Campanar i els espais adjacents a l'ajuntament, és ric i d'una càrrega simbòlica gens menyspreable, més aviat al contrari. Del que es tracta ara no és preguntar-se què hi posem, sinó de què disposem. Cada un d'aquests espais té característiques pròpies i una alta capacitat de representació. Simplement el conjunt està adormit, potser com les memòries dels seus habitants, i potser els seus ànims també. Fa més de dues dècades –això és una eternitat– que ningú s'ha atrevit a dir a la ciutat que s'ha quedat nua, tot i que sembla que això esta canviant.

Diu l'escultor Plensa que a les ciutats a vegades calen coses que no serveixin per a res, aparentment. A Sabadell li cal una intervenció tan simple com aparentment inservible. Necessita ocupar la seva des-ànima amb un espai amb què es representi a si mateixa. I no per obvi serà menys útil, per cert.