Vacances aigualides

Gràcies a l'Imserso, la meva dona i jo vam gaudir, fa poc, de dues setmanes de repòs a Eivissa. No era la meva intenció parlar-ne, si no, el responsable d'aquesta secció, quan sàpiga que marxo de vacances, ja patirà perquè no n'hi faci el reportatge... Però en vull tractar un aspecte diferent, amb un punt d'humor. Els lectors saben de sobres el muntatge d'aquestes estades en zones turístiques. T'ofereixen cinc o sis excursions guiades, de mig dia o de dia sencer. Si vols també t'organitzen passejades a peu, sessions de gimnàstica, jocs i, al vespre, el saló de l'hotel es converteix en sala de bingo per provar sort, en teatre perquè els espontanis mostrin les seves qualitats de cantant o rapsode (Déu els hagi perdonat, a alguns!), en sala de ball on moure l'esquelet o en recinte per mirar la televisió, en un dels extrems. Òbviament, el dia que hi ha partit de futbol, aquell espai s'omple totalment. La quinzena que vam estar a Eivissa hi havia quatre partits en què jugava el Barça: un contra el Real Madrid (dia 2 d'abril), dos contra l'Atlético de Madrid (dies 5 i 13) i un contra la Real Sociedad (dia 9). El Barça portava un ritme excel·lent de joc i de victòries i, per tant, era previsible que quedaria bé i que els fans en podríem presumir. Anaves al saló amb una certa confiança mirant la cara de preocupats que feien els altres espectadors, procedents d'arreu d'Espanya. Imagineu, doncs, l'aigua que ens va venir a sobre quan el Barça va perdre el primer partit, justament contra el Real Madrid. Tots els que estaven callats van esclatar en un aplaudiment final una mica foteta que ens vam haver d'embeinar. Va venir l'enfrontament amb l'Atlético. El primer partit, bé. El segon, fracàs total. Més aplaudiments i mirades d'ironia. I el partit amb la Real, una altra derrota. Cares d'empipats tots nosaltres, somriures i ovació per part dels altres, cambrers de l'hotel inclosos. Estoicament vam aguantar el xàfec, però ens vam recordar del Messi, que aquells dies semblava que anava a passeig; del Suárez, que no s'hi va fer amb les dents –tot i la seva afició–, i del Neymar, que, com sempre, es complicava la vida ell sol. Una burrada de punts perduts en pocs dies. (Per acabar-ho d'aigualir, tornem a casa i el Barça perd també amb el València. No ens podíem ni refer). Però, mireu per on, al final han fet el miracle: aguantar els cinc últims partits del campionat sense perdre i guanyar la lliga i, encara, la copa, de forma èpica. Mai no els perdonaré, però, haver-me fet passar unes vacances futbolísticament tan tristes!