Filòsof figuerenc

Al Palau del Vent comptem amb gent corrent, poetes, polítics, artistes del pinzell i del paper pautat..., però de filòsofs només en tenim un: el figuerenc Pep Subirós, malaguanyat que ha mort fa pocs dies. El nostre home, com tots els
altempordanesos amb vuit cognoms o més (descomptem els d'adopció, que són molts i satisfets), va néixer en un espai mític edificat per rellevàncies locals i foranes. La plana oberta al mar, esventada pel cèlebre oratge que ja es va endur els mosquits dels estanys de Siurana i de Castelló. Els indígenes fascinats amb França, des de l'alcalde vuitcentista Abdó Terrades, batxiller a Perpinyà, fins al nen de la perruquera que porten cada dia a escola al Pertús, passant per quan seguíem Dallas a TF1 perquè el francès és –era!– la nostra segona llengua i només ens calia afegir una graella al pal de l'antena. El republicanisme federal –això ens apropa més al Subirós pensador, ideòleg– figura en els nostres gens polítics: primer, com aquell alcalde llegendari, vam ser republicans sense adjectius, és a dir espanyols de pedra picada amb la particularitat d'antimonàrquics i menjacapellans; després el catalanisme creixent ens va derivar cap al federalisme, adaptació local del jacobinisme de més amunt, i per això l'Empordà és l'únic lloc on, a més del PSOE, encara queda avui algun espanyol federalista. Subirós, segons la retòrica periodística madrilenya, forjado en la cultura de frontera, en els anys de pujolisme triomfant, i amb Rubert de Ventós i Ramoneda, avui reciclats per a l'independentisme, va abonar el que en deien catalanisme progressista (algun altre, molt menor, des de la falange, el PSUC o el PSC va desaiguar en el gastronomisme). Va professar filosofia, dirigir periòdics “de culte” per a venerants com El Viejo Topo, i assessorar Cultura de l'Ajuntament; va planificar i dirigir l'Olimpíada Cultural però, malgrat els reconeixements a la seva saviesa, eficàcia i discreció, va deixar-la a mig fer. Manuel Cuyàs, que treballava al seu costat, ens acaba de fer saber als de l'extraradi barceloní que dins l'Olimpíada hi havia dos bàndols, i el més inútil i ben col·locat va demanar la seva destitució, en Pep no es va pas fer pregar i Maragall en va prescindir.

L'obra escrita de Subirós és densa i diversa: la ciutat ideal i la real, l'espai urbà contemporani, els immigrants... Les necrològiques han parlat dels viatges que va fer al Magreb i al Sahara. M'ha llegut de conèixer al llarg de més de trenta anys aquesta geografia i molts dels llocs concrets que va trepitjar l'autor i que va convertir en els escenaris de dos llibres. La rosa del desert (1993) és un excel·lent llibre de viatges en la tradició francesa, sense ficció, i no l'esmenta ningú; i Cita a Tombuctú (1996), menor que l'altre potser per l'artifici novel·lesc un pèl postís, el cita tothom perquè va ser premiada amb el Josep Pla. Es llegeix molt poc, periodistes inclosos.