obertura catalana

El «cas Millet» i la societat civil

Una de les diferències més marcades entre Catalunya i Espanya és la d'una diferent concepció de la concurrència entre el sector privat i el sector públic

Com més derivacions es coneixen de l'afer Millet, més inquietant resulta el cas. Només faltava la darrera actuació anticorrupció del jutge Garzón a Catalunya. Sembla que s'ha obert la caixa de Pandora... Però avui em centraré en la dimensió estrictament cultural de les conseqüències del cas Millet. La significació cultural i simbòlica de l'Orfeó i del Palau és de tal densitat, que està garantida una resposta responsable i intel·ligent de la societat civil i de les administracions públiques. Però caldrà fer una anàlisi serena de les disfuncions i els errors acumulats per tal de redefinir el model de gestió. Una de les diferències més marcades entre Catalunya i Espanya és la d'una diferent concepció de la concurrència entre el sector privat i el sector públic. O, si es vol dir d'una altra manera, entre societat civil i societat política. Molt esquemàticament, la diferència rau en el fet següent: mentre que, històricament, Catalunya s'ha fet bàsicament des de la societat i –sovint– contra l'estat, Espanya s'ha fet des de l'estat i prou vegades contra la societat. A diferència del que ha passat a França o Espanya, el pes del funcionariat a Catalunya ha estat comparativament molt petit. I, per altra banda, és evident que la cultura política espanyola és més intervencionista que la cultura política catalana. Només cal comparar el model de gestió de les caixes d'estalvis.

Durant molts anys, la societat catalana ha tendit ha identificar societat civil amb burgesia, però avui aquesta simplificació ja ha perdut del tot el sentit. La societat catalana és avui molt més mesocràtica que no era fa quaranta o cent anys, i les institucions d'autogovern –tot i que insuficients– estan consolidades per primera vegada des del segle XVIII. Cal, doncs, repensar el concepte de societat civil en un sentit més ampli, i ajustar la concurrència entre societat civil i administracions públiques. El primer avís seriós va ser el Liceu. Amb la seva reconstrucció, es va imposar l'evidència que calia «socialitzar o desprivatitzar» aquell gran equipament cultural. Davant d'una casuística que no hi té res a veure, el cas Millet també obliga a repensar el paper de les administracions. No per caure en un esquema intervencionista. Però sí per assumir sense complexos la funció impulsora i dinamitzadora d'acord amb el concepte d'interès general. I també per garantir el control democràtic de la institució.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.