Populismes

A les eleccions presidencials d'Àustria va estar a punt de guanyar qui era qualificat de perillós populista d'extrema dreta i contrari a la immigració. Enfront hi tenia qui era presentat com un ecologista romàntic, tot i que a la primera volta el seu partit i la seva candidatura es consideraven purament simbòlics. Finalment, va guanyar pels pèls el segon i tothom va respirar alleujat. Tanmateix, ja hi ha presidents d'extrema dreta (a Ucraïna per exemple) però, és clar, no al “món occidental”. A més, és probable que aquesta situació es repeteixi en els propers anys: a França el 2017 i ningú es vol imaginar que Trump guanyi les eleccions dels EUA.

Fins ara, les institucions i els governs, els partits, els mitjans de comunicació i l'opinió pública en general s'han situat en el marc del “políticament correcte”, tot agitant els espantalls de “la por de l'extrema dreta” o del “populisme reaccionari”. Però, si ens quedem aquí, que és l'habitual (amb excepcions), no es podran analitzar i entendre les raons d'un descontentament cada cop més difós, que afecta totes les classes socials i és políticament transversal.

Hi ha una creixent desconfiança en les ideologies i els partits tradicionals (conservadors i socialdemòcrates), perquè la gent cada cop és més conscient que tots fan la mateixa política, especialment en temes essencials, i cada cop més escorats a la dreta. Es considera, de forma creixent, que els governs nacionals han cedit (i cediran) gran part de la seva sobirania (política, econòmica, monetària a la zona euro) a unes institucions o acords supranacionals (Comissió Europea, BCE, TTIP, etc.) que tenen grans dèficits democràtics, imposen moltes restriccions als governs i donen poques solucions. En definitiva, es pensa que aquests partits, i també alguns partits “nous” (com Syriza), són incapaços i ineficients per afrontar i resoldre els problemes concrets de la gent. Molta gent se sent insegura, veu com s'estan erosionant les bases de la societat, i en concret el contracte social que havia garantit l'estabilitat i el benestar en els anys de “l'edat d'or del capitalisme” després de la II Guerra Mundial. Un acord que havia permès una societat relativament més igualitària i més solidària en un marc de llibertats democràtiques formals.

Ara, la situació econòmica és precària, i en alguns països dramàtica, les desigualtats han augmentat enormement, la immigració massiva està fora de control, hi ha una amenaça terrorista real. I no hi ha una oferta de respostes i solucions concretes a uns problemes complexos. Tot plegat fa que molta gent se senti espantada, angoixada, perduda, desarrelada. I que busqui solucions individuals, o molt simples i fàcils. Una situació que és un caldo de cultiu perfecte perquè floreixin els populismes i els cabdillismes “salvadors”.