Ens calen més senyals?

Sóc professor i treballo a la trinxera social que és l'ensenyament secundari. Ja fa anys que em trobo exalumnes perfectament preparats treballant en llocs no adequats o sense feina. Començo a pensar que són, novament, una generació perduda. Fa poc, en la mateixa premsa apareixien informacions paral·leles: per una banda, la CEOE demanava abaixar impostos, reduir l'administració, introduir el sector privat en l'ensenyament i la sanitat, potenciar la contractació parcial i la flexibilització dels contractes als joves, moderar els salaris, eliminar els convenis i liberalitzar correus i trens. Un programa neoliberal sense embuts, de ple domini dels financers tot afeblint les polítiques governamentals. D'altra banda, un informe de la FAD i el BBVA reconeix que entre els professors de secundària, uns 200 entrevistats, hi ha una gran desesperança. Creuen que els polítics no tenen l'educació com a cosa important, que les retallades no es revertiran, que augmentaran les ràtios, seguiran perdent condicions laborals, menys beques i menys dotació per als centres, les humanitats perdran presència, i només l'FP tindrà ajuts per formar sectors productius concrets. Finalment, l'autoritat del docent seguirà deteriorant-se.

Ens calen més senyals per veure cap on va la societat del 2000? En una època amb més recursos que mai, l'ésser humà torna a ensopegar amb la mateixa pedra: el poder ni s'ha democratitzat realment ni ha progressat humanament, sinó que torna a fer el mateix que en altres èpoques, segregar i parcialitzar el benestar a favor dels qui tenen més, creant novament una classe subalterna, la dels assalariats, i mirant de dinamitar les democràcies que ajudarien a equilibrar el cos social. Després de les polítiques socialdemòcrates, passem de nou a la fase primitiva del capitalisme. La crisi no és tal crisi, per si encara hi ha algú que no ho sap: és un canvi de model polític a través de l'economia. Els dèficits dels estats és la pedra al coll dels pobres; sota aquesta pressió cap govern farà reformes radicals, perquè el poder econòmic els farà caure.

És difícil educar en valors si el model social està corromput, si tot, diner, empreses, publicitat, mitjans, tecnologia, oci, etc., treballen per anorrear l'individu en el pur consumisme passiu i la desideologització general. Només hi veig una contradicció: quan els joves, sense el coixí familiar, ja no puguin comprar (i molts ja no poden), a qui vendran els taurons comercials els seus productes? Potser, sense saber-ho, estan cavant la seva tomba i preparant la insurrecció. De moment, però, l'horitzó sembla desert de propostes possibles. I les universitats, allí on s'haurien de crear les noves idees, inflades en la seva endogàmia, viuen en el somni dels justos.