Presa de pèl

Tot sembla indicar que les eleccions del 26-J aportaran poques novetats en el fragmentat mapa polític espanyol. Més enllà, naturalment, del ja anunciat sorpasso que la coalició entre Podem i Esquerra Unida farà a un PSOE més gastat que les dents de la Vicenteta.

Per fer realitat aquest salt, és imprescindible que els d'Iglesias aconsegueixin uns molt bons resultats en els territoris dels Països Catalans. Les enquestes, com a mínim, així ho auguren. Especialment a Catalunya, on els seus estrategs han dissenyat una campanya diferent, que canvia el lema d'El somriure d'un país –entenent com a país Espanya, només faltaria!– per El somriure dels pobles, que lliga més amb els anhels de la majoria d'homes i dones del Principat. I, sobretot, no entra en contradicció amb la seva “proposta estrella” de fer realitat un referèndum d'autodeterminació pactat amb l'Estat.

Però, com diem al Pallars, que no ens facin beure en una orella de ruc! És més fàcil que les granotes criïn pèl que no pas que Espanya permeti decidir lliurement el seu futur als ciutadans de Catalunya. Els noranta diputats que atorguen les enquestes més optimistes a Podem són poc més de la meitat de la majoria absoluta que es necessita per poder convocar la consulta. I queden encara més lluny dels 233 diputats que haurien d'aconseguir en dues conteses electorals consecutives després que els partits del no (PP, PSOE i C's) plantegessin una qüestió de constitucionalitat que fes impossible aquest hipotètic referèndum.

Aquesta és la dura realitat. És lloable que Podem i els seus companys de viatge vulguin intentar-ho. De fet, abans que ells, altres ja ho han demanat de totes les maneres imaginables al Congrés i al Senat espanyols. En concret, 16 vegades els darrers 4 anys. Per tant, no ve d'una, la paciència d'aquest poble nostre és infinita. El que ja no seria lloable és que Iglesias, Domènech o Colau no tinguessin un pla B per quan arribi un nou cop de porta als morros. Seria l'enèsima presa de pèl, aquesta vegada en nom de la nova política.