La ciutat ocupada

La reducció de les terrasses als voltants de la Sagrada Família de Barcelona ha obert una polèmica que tard o d'hora s'havia de produir. L'origen és clar: la coincidència entre els interessos econòmics de bars i restaurants i l'afany recaptador de l'Ajuntament. A tots els convé el negoci llevat als ciutadans que circulen a peu i que ja paguen prou per tot el que fan. Però això no passa només a Barcelona. Girona pateix del mateix mal però a escala més petita. L'atractiu turístic que té la ciutat ha generat un increment notable del nombre de restaurants, bars i terrasses. Amb el bon temps les terrasses han proliferat en els espais de més interès turístic o en les zones de pas cap al centre de la ciutat. Maria Mercè Roca, en un article en aquest mateix diari del dia 5 de maig, afirmava que la ciutat és el seu dia a dia per a tots els que l'habiten i cal donar respostes a les seves necessitats. Alhora repassava en una mirada llarga el que hauria de ser el model de ciutat. Són clars els grans objectius i no solament de mobilitat sinó també els que afecten els plans especials (Devesa, Sant Narcís, Pedreres...). No tot es pot posar a favor del turisme i al preu que sigui. Joaquim Nadal, en una excel·lent exposició sobre el model de ciutat feta el dia 2 de juny al saló de descans de l'ajuntament de Girona, ens posava en alerta que, resoltes les urgències, ara cal
ordenar l'èxit. I per fer-ho hem de pensar de nou en els gironins i no
solament en els que ens vénen de fora.

Reinterpretem aquests temes d'espais per sintetitzar els dos missatges que resumeixen les aportacions de Maria Mercè Roca i Joaquim Nadal. Uns espais que avui han deixat de ser lloc per als vianants. Avui, la pressió dels bars i restaurants, en l'afany de treure el màxim negoci, cosa gens criticable, i en les zones de més densitat turística, les taules i les cadires han reduït l'espai per als vianants a un terç de la seva amplada. Tot depèn de l'amplada? Si en el disseny de les amplades de les voreres es té en compte el flux de la circulació a peu, les amplades responen a l'interès de la Girona amable, en què el vianant és el protagonista. Però resulta que, atès que són amples, es poden posar tots els entrebancs en forma de taules, cadires, tendals i pissarres, perquè tot sigui com sempre, esquifit i estret amb l'afegit d'algunes bicicletes que es fan fortes en aquest aiguabarreig. El preu a pagar està en el negoci de l'ocupació d'espais públics. I si són públics, per quina raó es privatitzen descaradament? Les imatges parlen per si soles: carrers Emili Grahit, Creu, Joan Maragall, plaça Catalunya, rambla de Llibertat, rambla Catalunya, plaça del Vi, plaça de l'Oli, plaça de la Independència... i més si en voleu.
Dir que els vianants tenen la preferència quan dos terços dels espais per passar o passejar estan ocupats per tota mena d'entrebancs, amb bicicletes i algunes motos aparcades, és un insult a la intel·ligència dels gironins i a la ciutat amable que defensem.