Lo RUI

La saviesa popular ho descriu amb una incorrecció política que tira de tos: “Per moltes voltes que li pegues al nano, el nano no creix.” Això fem. Voltes i més voltes al nano del procés. Amb tot de turbulències. Hi ha un “full de ruta”, sí. Però ple de discrepàncies i, a més, com que no es pot dir tot, perquè ja se sap que l'Estat mossega, no es pot explicar bé. El full en qüestió havia d'encarrilar-se en aquesta legislatura, que havia d'acabar com una traca. Al final, aprovació de les tres lleis de desconnexió, declaració i cap a l'estat independent. Però els partits que ho han de fer no s'aclareixen i, a més, els detalls i l'estètica els perden. Encara hi ha una altra gran molèstia afegida a la pomada: no en som prou, diuen. Cal, d'alguna manera, certificar que la majoria dels catalans vol un estat propi. Una vegada més. Les eleccions no acaben de ser plebiscitàries perquè cada una diu una cosa i serveix per a allò que serveix. Rivera, l'astut, proclama que aquestes espanyoles que ara vénen sí que són plebiscitàries. Per què? Perquè sap que l'unionisme, total o relatiu, les guanyarà. Contra aquest desordre ara n'hi ha que volen una altra consulta. Es dirà referèndum unilateral d'independència. L'Assemblea ha dit amén i ara els seus socis votaran encara més per veure si compren el gènere. Molt bé. Però el gran problema, senyors del RUI, és que la tropa d'Iglesias no accepta la carambola. I si només van a votar els del sí, els del 9-N, tindrem riu i meandres, però no desembocadura.