Un gran català: Jordi Tell

Diuen que els catalans són més aviat gregaris. De fet, és un poble en què l'esperit de la colla es manifesta molt sovint. També és el cas del desfici que hi ha per aquests castells humans que sorprenen tant els estranys. Potser podríem assegurar que fer pinya és una característica catalana. Això no vol dir no hi hagi magnífics exemples de personatges amb l'esperit de les cabres dels Pirineus que prefereixen tirar soletes amunt. Els caps de casa meva eren més aviat d'aquesta mena. Potser per això un d'ells va ser amic i admirador de Jordi Tell, batejat per la seva biògrafa com el “llop solitari de l'exili català”.

A casa se'n parlava sovint, i sempre amb gran respecte, destacant sempre la gran capacitat que tenia aquest home per anar a la seva. És clar que, per afegidura, Tell estava imbuït d'un independentisme tan intens com el del meu pare i el del meu avi. Recordo que sempre que se'l recordava es deia que Tell va ser un dels molt pocs refugiats que van arribar a Mèxic per la costa del Pacífic: per San Francisco, a Califòrnia. Imagineu-vos, doncs, el periple que va haver de fer. Havent estat presoner dels franquistes i dels nazis alemanys, la seva aventura per poder-se refugiar a Mèxic és una autèntica novel·la. De tot això i de moltes coses més, en parla el llibre de Gemma Domènech i Casadevall, que ens dóna una bona lliçó d'un de tants temes de gran importància relacionats amb l'exili català del 1939 que encara restava al tinter. Podríem dir que l'autora va començar pràcticament del no res: quatre dades escadusseres i sense connexió. A poc a poc, amb paciència, va anar construint la peça. Va trescar per Mèxic, és clar, va anar a Noruega i, sobretot, va anar estirant fils des de Girona. Finalment, un bon dia, arribà la notícia que havia sortit el llibre, de més de 250 pàgines, que no és poca cosa, a més a més d'una bona sèrie de fotografies. Quantes coses no m'ha aclarit aquesta obra! La seva tornada molt aviat a Europa per tal de pugnar en contra de Franco a l'ONU, gràcies a contactes importants que va arribar a fer –els sona un tal Willy Brandt, per exemple?–. Igualment, va portar-hi el tema de la independència de Catalunya.

Potser cal dir que Tell, arquitecte de professió, venia d'una família benestant i fins i tot franquista. No s'ha d'afegir res més al que val la pena de llegir al llibre de Gemma Domènech (Editorial Duxelm), recomanable sense cap mena de recança. L'obra ofereix també una agradable sorpresa: el pròleg de Joaquim Nadal i Farreras és una peça de gran importància que, obrint més la mira, fa un gran paper com a introductor al tema de la vida d'aquest arquitecte.

Aquest llibre té per mi un gran valor emotiu, sobretot quan s'escriuen aquestes ratlles assegut en una cadira que van ser feta al taller que va tenir Tell a Mèxic i, de la manera que era, potser per ell mateix.