Selectivitats

Fa una setmana, més de 26.000 nois i noies han acabat a Catalunya les seves Proves d'Accés a la Universitat (PAU). Quan els veia resolent entre 5 i 8 exàmens, m'he fixat en la seva seriositat: puntuals, desperts, educats, col·laboratius. La selectivitat, nom amb què ens referim popularment a les PAU, garanteix un coneixement bàsic en àrees clau, destaca algunes excel·lències en certs alumnes i permet l'accés a estudis superiors.

Tots passem diferents “selectivitats” a la vida, moments en els quals convé manifestar equilibri i competència. Encara que no siguin “proves formals”, cal superar-les. Hi ha un parell d'escenaris, que considero ben actuals, amb conseqüències personals i socials: sabem gestionar les dificultats? Estem prou protegits contra qui, bàsicament, ensorra? La “resiliència” i la “toxicitat” (la psicològica, no la biològica) em preocupen, i hi pensava vigilant i corregint les PAU. Encara que ho sembli, la joventut no immunitza pas contra danys emocionals o adversitats. Els desencisos o els esforços no recompensats afecten també els adolescents. Quan les coses costen, seguir donant el millor d'un mateix, també en benefici dels altres, exigeix capacitat de resiliència. Així ens enfrontem amb èxit a les tragèdies, les amenaces o l'estrès. La mala notícia és que massa joves han estat aviciats; la bona és que és possible aprendre-la, la resiliència. Molts la procurem ensenyar –amb l'ajut de força famílies– als instituts.

El segon concepte, la toxicitat, ens recorda els efectes nocius que tenen certes substàncies sobre els éssers vius. Adaptat a les relacions humanes es pot parlar de “persones tòxiques”. Compte!: és gent destructiva per a nosaltres, que se'ns lliga amb vincles personals que ens van desgastant emocionalment, causen tristesa i enfonsen l'autoestima. “Qui t'estima et farà plorar”, deia el refrany, però fa anys que sabem que no sempre és així. Marcia L. Whicker ja ho anunciava a Toxic leaders (1996).

jo No sé si els vailets i vailetes que superen la selectivitat saben gaire matemàtiques, grec, geologia o literatura espanyola: confio que sí, però estaria ben content si tinguessin fortalesa i afany positiu. Han de ser madurs. Per això convé respondre bé la 5a pregunta de l'examen de filosofia d'enguany, en qualsevol de les dues opcions, la del fragment de Locke, relatiu als fonaments del coneixement humà, o bé la de Plató sobre què fa que societats o individus siguin justos. S'havia d'argumentar en favor o en contra d'una tesi: a) si ningú sent que un arbre ha caigut enmig del bosc, ¿ha fet soroll?; o b) quan decidim la professió, ¿cal tenir principalment en compte ser útil als altres? Podien respondre sí o no, però sempre justificar-ho adequadament: qui pot pensar com cal aquestes qüestions, tinc la certesa moral que té resiliència i és afirmatiu. I estic convençut que està succeint amb quasi tota la nova fornada d'universitaris catalans. Confiem: nois i noies més forts i volent edificar un món millor.