De set en set
Flama amiga
La matinada anterior a la nit de Sant Joan es renova la Flama del Canigó en el cim de la muntanya pirinenca que un gran poema èpic de Jacint Verdaguer va convertir en símbol de la geografia espiritual de la catalanitat. És una flama que centenars de voluntaris porten cap a contrades d'arreu dels territoris de llengua i cultura catalanes. És una tradició del foc amic, abrandada ara fa cinquanta anys pels nous vents del catalanisme esperançat dels anys seixanta del segle XX. Les flames de la revetlla de Sant Joan enllacen els països catalans amb altres cultures europees. Sobretot amb les d'un nord cèltic i escandinau que inclou Galícia, Noruega, Dinamarca, Suècia i Finlàndia. Fa tres anys, en un viatge pels fiords noruecs vaig copsar l'abast dels vincles emotius que l'imaginari de la nit més curta de l'any estableix entre pobles distants en l'espai. De la coberta estant del vaixell, amb el sol endolcit de mitjanit i una fulgent lluna plena alhora, intuíem la joia dels veïnats costaners aplegats a l'entorn de les fogueres. Diuen que escolten llegendes, contes i narracions sobre el Jonsok, el naixement de sant Joan Baptista. Allí, com aquí, es conjuminen en la revetlla del 23 de juny sentiments personals de tota mena: cristians i pagans, patriòtics i ancestrals. Cadascú a la seva manera íntima o pública, civilitzada i lliure. És la grandesa dels pobles que volen ser amics i que un cop a l'any compartim el misteri de la flama que manté la nostra vigoria humana, col·lectiva i solidària.