Populismes de manual

El populisme és una categoria política de mal definir, però molts dels ingredients bàsics que se li atribueixen són presents en aquests moments entre nosaltres. Tenim el descrèdit de la institució parlamentària, i per extensió de la representació democràtica; quan Montserrat Nebrera es va donar de baixa del Parlament argüint que no serveix per res no va causar cap trasbals ni ningú no es va alçar a defensar-ne l'honor. Tenim l'afirmació axiomàtica de la independència com a remei a tots els mals i sense entrar en detalls sobre com arribar-hi; aquesta va ser l'aposta de l'Esquerra de l'equidistància, o sigui abans d'arribar al poder i de descobrir els beneficis de l'independentisme pràctic, i la manté l'escindida facció del Reagrupament. Tenim el recurs a la democràcia directa a càrrec de múltiples i desorientadores plataformes, plasmat en la convocatòria de simulacres de referèndums d'autodeterminació en termes municipals d'escassa densitat de població. Tenim la denúncia de l'entrada massiva de forasters com a clau del malestar i com a reclam mobilitzador, per ara una exclusiva d'una Plataforma per Catalunya cada cop de més mal silenciar. Tenim en Joan Laporta l'èxit en l'ofici empresarial com a legitimació del lideratge i via d'accés a la política; i la mateixa omnipresència del FC Barcelona com a quinta essència del país denota les nostres mancances. Tots aquests ingredients, als quals cal afegir la consciència creixent dels abusos fiscals, per sort o per dissort no hi ha ningú capaç de lligar-los en cap projecte, ni els personatges que els encarnen serien capaços de posar-se d'acord; però tot fa pensar que obren un període dens de potencialitats, incert i dramàtic.