El club del cristianisme

“Fer salat” –fer tard–, per als musulmans d'aquí fer salat (o fer el salat) sobretot vol dir resar. Els homes que practiquen amb intensitat aquest segon pilar de l'islam solen presentar una callositat fosca al mig de la part alta del front; a les dones els la sol tapar la mantellina perenne. Aquesta durícia resulta de tocar repetides vegades el terra amb el cap –ho hem vist si més no a la tele– durant l'oració que el catecisme fixa practicar cinc vegades cada dia tota la vida, i és una marca visible d'una intensa devoció. La xaria vaticana, quant a la pregària, no estableix doctrina ni de la reiteració ni dels moments puntuals del dia per exercir-la: l'arcàngel Gabriel, que va ser tan precís a Mahoma, sembla que no va concretar res ni als evangelistes ni als papes que van anar fixant la sunna. Com més vegades, el cel més a prop?

Aventuraríem que Fernández Díaz també deu presentar una callositat, en el seu cas al pit, a l'alçada del cor, una mena de blau crònic, conseqüència dels repetits cops que, com a catòlic contumaç, es deu infringir entre matí i vespre passant pel migdia i la migdiada. Això sí: només efectiva als ulls de Déu perquè el xador amb coll de corbata que porta ens la vela. Cristià catòlic i espia d'independentistes. Més que espia: pretesament d'amagatotis, ha dissenyat falsedats exprés sobre els partits de Puigdemont i Junqueras, confegides amb mentides facilitades per un altre lacai de l'Estat (escollit pel... Parlament!). Cristià catòlic que condecora marededéus. Un oriental, no sé si savi però sí que xinès, Zhou Enlai, va dir allò de: establerta la pau, la guerra seguia en la diplomàcia. I bé: el ministre Fernández semblantment ha practicat l'espionatge com a ersatz bèl·lic, probablement com el seu antecessor de temps de González i Guerra, el general Manglano, que presumia d'espiar sense causar molèsties a l'escodrinyat.

Els cristians poden formar part del mateix “equip” que Fernández Díaz? Sí, segons les giragonses teològiques de la Santa Mare, i bé que aitals com Junqueras, Mas, Reguant o Comín juguen en la mateixa lliga que Fernández. Perquè el cristianisme no és pas un club del qual, seguint el cèlebre Grouxo, mai cap creient no deixaria de fer-se soci malgrat saber que admeten gent com Rouco Varela. Amb tot –humans som i res del que és humà pot ser-nos aliè–, una societat amb membres públics i notoris, és a dir, “exemplars” com el ministre Fernández o cardenals tan poc sospitosos de ser cristians com ara Cañizares, fa de mal entendre que no tingui baixes explícites. Els cristians metòdics ho deuen acceptar amb resignació, la proverbial vaselina imprescindible per combregar amb les rodes de molí de totes les religions; però als cristians sociològics i culturals –la majoria de veïns de la nació– els costa més de compartir umma amb qui es complau a destrossar-los la sanitat.