Lectures de Farners

Hi ha un desig inconfessable que tots hem alimentat en un moment o altre: venjar-nos d'algú de la feina quan arribi l'alliberament, ja sigui per un trasllat, una loteria o la jubilació. D'aquesta reacció, per les xarxes socials en corren filmacions prou divertides, però tot fa pensar que són més falses que un duro sevillano. I és que, arribat el moment, el terme venjança recula a l'etimologia i en fem prou sentint-nos vindicats i pagats pel destí. Señor queda vengado, quien no se venga pudiendo, ens diu Zorilla. Som de bona pasta, ves. De cop, aquell malànima que ens ha fet la llesca durant anys no passa de ser un arbre que deixem clavat al voral de la carretera mentre pitgem gas a fons en passar-li per davant. Hi ha excepcions, és clar. Per exemple, l'entrevista que Georgina Triadó ha arrencat a l'agutzil municipal de Santa Coloma, acabat de jubilar. La trobaran a l'últim número de la revista Ressò, degana de les publicacions locals i comarcals gironines. Generalment, aquest tipus d'entrevistes resulten d'un sentimentalisme evocatiu que adorm les pedres. No és el cas que ens ocupa: l'agutzil Vadó Jofré (un tros de pa) hi va fort i la periodista en sap treure petroli. A la primera qüestió dels anys treballats, comença la festa: “35. Si estàs bé i et tracten bé, no vols plegar, però no ha estat el cas!” Preguntat sobre els horaris, la resposta també busca mandíbula: “(...) Fins ara han tingut la cara dura d'aguantar així (...) i ara em diuen que m'entenen?” Se li demana alguna explicació, i vet aquí què contesta: “No s'han vist amb collons de trobar una solució...” Tota la resta és una rufagada de cops de puny, un foc a discreció on les bales dibuixen trajectòries rectilínies. Reben els consistoris posteriors al mític Iglesias (“En aquesta casa m'hi han sobrat 20 anys”), rep el penúltim alcalde (“Quan va entrar en Solà van començar els amiguismes”...) i qui sap si també l'actual (“Ara s'agafa gent de confiança”...). Rep també el secretari (“jo vaig dir: si ell carda el camp, jo em quedo”). Només al final surt aquella pulsió vindicativa de què els parlava més amunt: “Per calés no he fet res, només volia que m'ho agraïssin!” Amb raó o sense, ben fet, Vadó! Cosa dolenta, fora del ventre. I felicitats també a l'entrevistadora, perquè això és bon periodisme local. La resta, pilotes desinflades...