‘Brexit', i ara què?

El Brexit ens ha deixat atuïts. És evident que, com ha passat abans, la lògica i els fets no són l'únic que mou els votants. Són més els temors, les pors i les esperances. Va passar a Alemanya al 1933, el sentiment d'inseguretat del poble, després de la crisi econòmica del 1930 i del greuge de la pau de Versalles, el va portar a votar una opció extrema. L'arribada democràtica al poder del nazisme va ser tràgica. Salvades les distàncies, que són moltes: ara la democràcia no està en risc, ha estat un sentiment de greuge per la crisi, especialment de la classe social mitjana i baixa, el que ha portat a optar el Regne Unit per una solució simplista que no resoldrà els seus problemes però que es presentava com a la senzilla solució de quasi tot. La demagògia ha fet forat i els defensors del remain, segurs de guanyar, no s'han molestat prou a explicar al carrer els avantatges de la seva alternativa.

Abans i ara, els mateixos components: la crisi, la pèrdua de nivell de vida de la part més feble de la població, la demagògia, que presenta una solució senzilla i ràpida, i la mentida rotunda i intencionada en campanya. Es va escriure en cartells que els 350 milions de lliures que marxaven cada setmana a Brussel·les si es sortia de la UE podien anar al Servei Nacional de Salut. Els líders que ho van dir han reconegut que va ser “un error de campanya”, mentida sobre la mentida. Els partidaris del Brexit no saben què fer amb la victòria. El partit del govern està en estat de xoc i el laborista es desfà...

La primera qüestió per a la UE és veure com es gestiona la sortida del Regne Unit. Podria teòricament optar-se per una sortida ràpida i dura, exemplificadora, per evitar el contagi. Això podria portar a un reforçament del nucli dur de la UE, els que comparteixen l'euro, i a mitjà termini a una unió bancària i fiscal, un tresor comú i per tant la comunalització del deute. Fer d'aquest nucli una federació efectiva. Aquesta solució implicaria indefectiblement que una sèrie d'estats fora del euro, amb voluntat de recuperar competències, Polònia, Txèquia, Eslovàquia i Hongria, quedessin dintre d'una Unió menys integrada compartint només certs compromisos, probablement no la lliure circulació de persones, ni la seguretat, ni la política financera, dèficit i deute. Aquesta alternativa té problemes perquè, fins i tot dintre de l'euro, Holanda i Finlàndia podrien tenir reserves per aprofundir en la unió. La força i decisió política que serien necessàries per dur a terme aquesta política es contradiu amb la tradicional lentitud i dificultat en la recerca del consens i la progressivitat practicada tradicionalment a Europa en la presa de decisions.

Una possible segona alternativa seria acceptar la geometria variable com a base i consens d'una nova UE. Definir certs límits i permetre que cada estat s'ajusti dintre de la voluntat política dels seus ciutadans. Acceptant que res no és com abans, centrar la unitat mínima en el mercat comú i permetre que grups d'estats arribin a acords compartits en allò que quasi lliurement decideixin. Seria retrocedir profundament en la unió per salvar-la. En aquest escenari la lliure circulació dels treballadors es veuria limitada i el paper del BCE, com a proveïdor  de liquiditat en el sistema financer per a aquells estats més endeutats, es veuria reduït. La diferència entre primes de risc augmentaria i la globalització d'Europa es veuria afectada negativament. Aquests dos models són els extrems i, certament, molts altres intermedis són possibles però, si hem d'acceptar que les coses es continuaran fent com fins ara, és probable que el model real s'assembli més al segon que al primer.

El procés de sortida del Regne Unit de la UE no s'iniciarà fins que aquest no invoqui l'article 50 del tractat. El Regne Unit no té interès a accelerar el procés de sortida per fer que l'impacte econòmic sigui el més suau possible i per influenciar fins a on sigui viable les condicions de la seva pròpia sortida. Si es pogués negociar progressivament i condicionada la separació, seria fins i tot possible que un nou referèndum sobre aquestes condicions efectives de sortida portessin a una millor posició d'associació del Regne Unit amb la UE... Per al Regne Unit és aquesta una raó que reforça l'alternativa de la geometria variable. No és el que a Espanya i Catalunya interessa perquè el nostre nivell de deute i la dependència creixent del BCE ens portarien a ser més partidaris de la primera alternativa, però convé no confondre desitjos amb realitats... i no perdre mai de vista l'experiència del passat.