Bruixes

La cacera de bruixes permanent. Instituïda. Aquest any que el festival Grec de Barcelona està d'aniversari, fa 40 anys, ha tornat al teatre per arrencar. A Arthur Miller i Les bruixes de Salem traduïda per Eduardo Mendoza, dirigida per Andrés Lima (fundador d'Animalario), i interpretada per un repòquer d'actors i actrius de vertigen amb Lluís Homar al capdavant. Vaig coincidir amb Homar abans de l'estrena, ja en el paper del vicegovernador Danforth, com qui duu una camisa nova, una nova pell. Serè, magnètic com sempre transmet Homar. Aquest curs (d'aquí a un any) s'haurà de posar també en la pell de Ricard III al TNC, i abans (al desembre) parlant de 40 aniversari haurà dirigit al Lliure la reposició de Les noces de Figaro, l'espectacle que va idear Fabià Puigserver. Però deixem de banda les pells i camises futures d'Homar, i parlem de la que encara podem anar a veure. El Salem de 1692 intolerant, opressiu, purità, de mirada curta, que havia creat una mena de teocràcia, una aliança entre poder estatal i religiós, i on la repressió per l'ordre establert era més forta que les pròpies amenaces que podia rebre la societat. I en aquest ambient el rumor que una jove ha comès un obscè malefici genera la cacera de bruixes. Judicis, i venjances. Miller pensava en ell mateix, i en la persecució del maccarthisme als EUA dels anys 50. Les llistes negres, les delacions, els mètodes irregulars i indiscriminats contra tot allò que fes tuf de comunista.

No sé si De Alfonso i el ministre de l'Interior en funcions aniran a veure Les bruixes de Salem, però de ben segur que l'exalcalde Trias, que durant quatre anys tenia la representació popular que li permetia ocupar el tron de pedra al centre del Grec, i els querellats pel 9-N Artur Mas, Irene Rigau, Joana Ortega, Francesc Homs, i l'Oriol Junqueras, i el Josep Maria Vila d'Abadal, Felip Puig, Carme Forcadell, els responsables de l'ANC, d'Òmnium, del Diplocat, per dir-ne uns quants, deuran quedar amb els ulls esbatanats fent una simple associació entre el que vegin a l'escenari i el que els ha passat des que han defensat la idea d'una Catalunya independent. Perseguir oponents polítics des de les clavegueres, amb esperit casernari, d'escorxador, controlant la justícia, i escampant misèria, manipulant la premsa i inventant falsedats. Dosificant la munició contra l'enemic independentista. Avui aquest, quan convé un altre. No calen gravacions. El maccarthisme espanyol tot un clàssic, renovant fins i tot l'escàndol del Watergate del 72.