opinió
Jo embolico, tu emboliques
Té una certa gràcia el moment polític que estem vivint –més aviat poca–, amb el fet que Catalunya semblava que estava disposada a llançar-se decidida d'una vegada vers la independència –objectiu definit, projecte clar, programa i llibre de ruta on no hi havia fets inassolibles–, però han tingut lloc unes eleccions sense cap necessitat. En lloc d'aclarir conceptes, referits als nous grups als quals, generosos, diguem partits, ho emboliquen. Els que procedeixen de partits catalans o bé estatals tenen un coneixement molt més ampli del que és i representa un partit. Hi ha també –s'ha de ser just– els qui, no pas per l'edat sinó per l'educació, seguida de la informació política que ha proliferat de les idees transcendentals en èpoques passades, portadores de la paternitat dels objectius actuals, tenen tendència a simplificar i treballar amb poques, ben definides i assolibles idees. Res de quimeres i fantasies que no puguin conviure amb la societat. Llegir les històries dels polítics que foren i ens han deixat relats de victòries, esdeveniments multitudinaris i votacions massives, és avorrit. No és el fet en si mateix el que importa: són les conseqüències que es poden treure d'una filosofia, materialitzada novament amb elements d'actualitat, posada al dia i, el més important, aglutinadora d'idees, rebutjant diferències i assumint un projecte social, un desenvolupament econòmic i una convivència àmplia, que reculli en el mateix recer els veterans, el rovell del partit disposat a deixar el lloc convertits en clàssic, molt bons per animar una taula de celebració o una petita reunió, i no tant per ajudar a redactar una llei, estudiar-ne les conseqüències i l'aplicació als temps actuals. A cada època de la vida li cau bé i correspon una parcel·la determinada.
És ben bé que no calia. Hi havia en existència, representada la dreta, amb algunes variants, però dreta amb recanvis importants. Els socialistes no acaben de trobar el seu lloc. Escolten massa els virreis i aquests, deïficats, pensen solament en la seva cort. Cada vegada que el partit respira problemes, surt als nuclis rurals el Crist. Avui surt el Sant Cristo gros, diuen. Curiosament, pocs l'anomenaven Crist: hi afegien una o. Res a veure amb el respecte que el món rural té a la imatge. Els felipes saben l'impacte que té la seva presència: el sermó del llac Tiberíades, però, té una certa similitud.
I què faran ara els aprenents de partit? Hom començà fa un mes a sumar les combinacions que entre uns i altres apuntaven, i sumen no menys de trenta. Han viscut dues experiències i el cos els deu dir prou. Si fos possible asseure'ls i en pla constructiu cercar una ruta segura! Cada u a la seva no faran res de bo, i associant-se perdran tota la personalitat i més. Canviar rotundament o retirar-se. No és un consell o un avís gratuït: és la realitat que no resisteix i, després de les eleccions, ha començat a sobreeixir-se.