PSC o PSOE?

La setmana passada per un moment poc o molt gloriós va semblar que el PSC treia cresta. Des que el partit va sofregir Pere Navarro i Miquel Iceta va recuperar-ne el control per a l'ortodòxia habitual no hi havia hagut ni un rampell d'orgull propi. Els socialistes catalans s'han acontentat aquests darrers mesos a frenar la caiguda electoral i a dir amén al PSOE. Però la resignació de sucursal va quedar de sobte trencada quan es va fer públic el contingut de la ponència política que la direcció proposava per al pròxim congrés. El gest de rebel·lia consistia en una cortina de fum. Els socialistes catalans repescaven el dret a l'autodeterminació de Catalunya condicionat al rebuig d'una impossible reforma constitucional espanyola. Ni així. Precipitadament alguns dirigents del PSOE van exclamar-se al cel. Ni referèndum a la quebequesa ni gaites escoceses. Al PSC ningú va badar boca. La prudència va quedar justificada dissabte passat quan el consell nacional del partit va decidir ajornar a calendes gregues l'aprovació de la ponència. Exaltats, la van criticar, entre altres, Antoni Poveda, primer secretari del Baix Llobregat; Xavier Amor, primer secretari del Maresme i president de la Federació de Municipis de Barcelona, i Ferran Pedret, diputat al Parlament i líder de la federació de Barcelona. Amb el Baix Llobregat ja n'hi hauria hagut prou. Això és el PSOE, senyors, van venir a dir. I el somni fugaç i absurd d'una nit d'estiu es va dissoldre en les aigües de la resignació hispana.