Tribuna
Imperis i nacions
“Els imperis poden dir una cosa, però les nacions, quan se les deixa expressar-se, en manifesten d'altres, encara que se les vulgui silenciar amb l'excusa de la legalitat o les constitucions
De sobte, amb la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, tot el panorama internacional del nostre continent agafa una perspectiva inesperada. La Unió ha comès molts errors, massa; sobretot no s'ha sabut fer present d'una manera efectiva i útil dins la vida de les classes mitjanes. S'ha construït més com una entelèquia de buròcrates i d'empreses internacionals a l'aguait dels mercats comuns –acompanyats d'una classe política obscura i presumptuosa– que no com un ens al servei dels drets, les garanties i la prosperitat dels votants i contribuents que finalment la costegen. No ens ha de sorprendre que tots els populismes europeus la qüestionin, i que comencin a parlar de referèndums de sortida com a apostes electorals.
La seva política ha anat a excessiva velocitat: ha pressuposat que la força dels nacionalismes seria menor davant d'una hipotètica racionalitat internacionalista, que ens aboca a unes abstraccions massa sovint inescrutables. Però, de moment, als estats sembla que els agrada la UE només en tant que no els desdibuixi el poder, i que els ajudi a pagar les factures quan no surtin els comptes. D'altres apostes sempre sonen més arriscades, encara que un cop t'han fet fora del club sap una mica de greu perdre el reconeixement que implica la pertinença a una de les institucions internacionals més poderoses del planeta.
David Cameron va jugar molt fort. Com que no li ha sortit bé, en el cas d'aquest referèndum, dimitirà davant de la mirada dels que el consideraven un triomfador i un valent quan va guanyar el plebiscit escocès. La lectura que fa de Cameron un oportunista és injusta; si alguna cosa pertany al tarannà del seu país és la capacitat de sotmetre les decisions difícils al debat públic: la llibertat dels vells regnes, autònoms d'esperit.
Va arriscar-se, i potser sí que han perdut les seves idees: però el seu coratge l'honora, i si Europa no s'erigeix en horitzó ideal per als estats membres més poderosos el problema és de les institucions europees, no dels seus votants, que tanmateix saben que hi ha vertaders paradisos europeus (Suïssa) que no pertanyen a la UE ni participen de les seves polítiques més exigents. No hi ha cap tragèdia, en res d'això. Ens trobem simplement davant d'un problema de gestió i reconeixement. En tots els afers realment importants, s'imposa el sentit comú, sobretot en l'alta política.
El que val més la pena de destacar és l'amor sobtat de la UE pels escocesos, que han votat massivament per la permanència. Espanya i França proven de silenciar la veu escocesa, però el realisme comunitari és sensacional. Espanya sap que Escòcia estableix un precedent, i com a vell imperi que veu com un altre vell imperi trontolla busca posar totes les travetes que els permet la diplomàcia.
Però és precisament la cultura europea el que soscava la idea dels vells imperis, tot per a fonamentar-ne de nous, amb d'altres excuses i principis. Els imperis poden dir una cosa, però les nacions, quan se les deixa expressar-se, en manifesten d'altres, encara que se les vulgui silenciar amb l'excusa de la legalitat o les constitucions. Rajoy voldria que la UE només s'entengués amb Londres, perquè ens han repetit que fora de la UE tan sols hi ha “vagar per l'espai exterior”, encara que amb el resultat del referèndum ben calent, el cap de la Comissió Juncker ja s'abraça amb tota l'efusió amb la primera ministra escocesa Sturgeon.
Brussel·les s'obre a totes les manifestacions de favor que se li presenten, quan aquestes vénen acompanyades de principi democràtic i d'oportunitat política indubtable. Les amenaces que ens han repetit des del govern del PP davant la hipòtesi d'una Catalunya independent han quedat reduïdes a un mal acudit en qüestió d'una setmana.
Els escocesos han manifestat democràticament la seva voluntat de seguir a la UE, quan se'ls va dir que quedarien fora de la UE si votaven en el seu moment la independència. Ara, després de votar afirmativament la dependència de Londres, queden igualment fora, i el resultat d'aquell plebiscit es fa més inviable que mai. La UE atén, i encara que potser en principi no podrà saltar-se la via directa amb Londres, al final els escocesos trobaran qui els escrigui un paper a mida dins el club europeu.
El debat està obert: si la UE veu la voluntat sobirana catalana amb claredat no la podrà menysprear. Fer-la visible no és senzill, per molt evident que sigui que Catalunya té un sistema de partits i un color de vot radicalment diferent de la resta d'Espanya (com s'ha tornat a veure fa ben poc).