Les grans oportunitats

1. L'altre dia em va arribar la confidència que, en l'acord firmat in illo tempore entre el PSOE i Ciudadanos per governar el regne d'Espanya, hi figurava la clàusula –secreta, només faltaria—que Félix de Azúa seria el futur ministre de Cultura, Arcadi Espada el seu secretari d'Estat, i Xavier Pericay n'ocuparia una direcció general. Me'ls imaginava prenent possessió dels càrrecs respectius amb la fórmula d'acceptació dels sàtrapes: “Era costumbre en los antiguos persas pasar cinco días en anarquía después del fallecimiento de su rey, a fin de que la experiencia de los asesinatos, robos y otras desgracias les obligase a ser más fieles a su sucesor.” Hi hauria per compadir-los, els esmentats senyors, si la seva quiniela encara tingués possibilitats de sortir guanyadora, en els conciliàbuls actuals per fer govern a Espanya. Una cosa és fer demagògia anticatalana ben pagada pels diaris espanyols i una altra haver de fer lleis més o menys constitucionals, de la mena següent: “Querían unos depositar la potestad executiva en el rey, y la legislativa en las Cortes; y otros esta última en el rey, y en las Cortes cumulativamente. Algunos proponían monarquía templada; otros monarquía degenerada y fantástica, otros gobierno mixto, otros un monstruo de muchas cabezas. Unos, solo querían reformar, otros regenerar, otros aniquilar nuestras instituciones, otros conciliar nuestras leyes, usos y costumbres antiguas con las que se constituyesen de nuevo.” Espanya, una realitat entranyable! Però temo molt que Azúa, Espada i Pericay, esforçats treballadors de la cultura, ja hauran caigut de la llista, almenys pel partit que els podia enlairar al cim de la burocràcia de l'Estat. Les topades entre els fundadors de Ciudadanos i l'actual líder polític del partit, Albert Rivera, són públiques i manifestes: els intel·lectuals liberals no toleren un cabdill, perquè, de cabdills, només en poden ser ells. Dilluns passat, el mateix Félix de Azúa, llançava un dard directe a Rivera: “La última cabeza de la panoplia no tiene aún carácter y cuelga medio desenganchada por falta de convicción. Una pena, porque podría nutrirse de la incompetencia ajena. Si no lo hace caerá. Y ya no habrá más nada.” Carai, com les gasta Azúa! De projecte de ministre de Cultura a conspirador, en una sola tacada, per enderrocar el president del partit fundat per ell mateix! I, com és habitual, sense esmentar el fantasma que els treu la son: la davallada del projecte anticatalà de Ciudadanos. Com que el tema és avorrit, el deixarem de costat.

2. Llegeixo en un paper d'aquí la distinció entre sobirania i independència; en efecte, podem ser sobirans per declarar-nos o no independents. La pregunta que em faig és com hem arribat, doncs, fins aquí, si, mentrestant, hem perdut pel camí gairebé tots els “sobiranistes” (¿on eren, el 27-S?) i les restes que encara se'n proclamen esperen amb resignació que Espanya els doni algun dia el vistiplau per fer un referèndum dins l'ordre seu. ¿No deu ser que la meitat volem la independència i l'altra meitat fan com que dolen i volen perquè no saben què fer?

3. També he llegit que hem cremat pel camí el concepte més o menys versàtil de “sobirania”; suposo que deu ser per culpa dels dos milions i escaig que any rere any hem cridat “independència” pel carrers. Esclar, la gent no n'entén gaire, de politicologia, i es proclama del primer que li passa pel cap a plena veu (en diuen “hiperventilats”). Llàstima que els constitucionalistes i altres acadèmics dels ritmes i les oportunitats no hi fossin, abans que la gent es dediqués a cridar independència; ara podríem fer un acte de sobirania (no pas d'independència, per no esvalotar la cort), “desconnectant-nos” de nosaltres mateixos (no pas desobeint, sisplau, les lleis espanyoles) i de totes les Diades hagudes i per haver, bo i esperant que el nostre exemple demòtic servís d'exemple a l'Estat espanyol per canviar les coses a la recollida de la civada.

4. Acabo. El procés constituent pot ser, en efecte, la gran (i no la darrera, com han escrit alguns) oportunitat per ampliar la base social de la independència. Només cal que ens diguin com es pensa fer. Perquè no solament hi compten estructures d'estat, lleis de transitorietat i llibres verds amb informes. El que hi pesarà de debò és la quantitat i la qualitat de la seva constitució material, la que afecti la vida de la gent i pugui encabir-se dins el procés constituent per no fabricar una constitució de la República catalana que només satisfaci les pauses i els ritmes, les oportunitats marcades pels especialistes de l'endarreriment.