La sarsuela de Felipe

“Todos son unos: Por eso comen, beben y bailan juntos”, diuen a Pan y toros, una sarsuela de mitjan segle XIX que retratava les intrigues cortesanes i satiritzava les estratègies de les elits madrilenyes de l'època per mantenir-se en el poder a base de limitar la gana i proporcionar entreteniment al populatxo. Doncs bé, aquests dies, al Madrid del segle XXI, es torna a representar una aproximació al mateix tema, amb el PSOE fent veure al poble que no menja, beu i balla amb el seu artefacte complementari en el règim del 78, el PP.

El més nou dels resultats del 26 de juny és que evidencien, de forma clara i transparent, que Rajoy i Sánchez són dues cares de la mateixa moneda i que la resistència de l'actual direcció del PSOE a actuar en conseqüència és, només, una forma de guanyar temps i forces amb vista a un congrés on el que està en joc són les cadires, no pas les idees. El PSOE com a antítesi del PP és una imatge antiquada, pròpia de les generacions més grans, menys formades i més meridionals.

Per això és tan cruel la intervenció de Felipe González, demanant que el seu successor faciliti la investidura de Mariano Rajoy amb una abstenció patriòtica. González és qui millor representa, justament, a les franges electorals més fidels al PSOE, la gent que encara es nega que la rosa es marceixi, els que han bloquejat el sorpasso que les enquestes atorgaven a Podemos. A tots aquests, Felipe González els enganya una vegada més, amb aquell desvergonyiment excepcional que l'ha convertit en el polític espanyol més influent en el règim que va succeir el de Franco.

“¡Pan y toros, pan y toros!... A pueblo y aristocracia, y en vez de universidades, escuelas de tauromaquia”, continua dient la sarsuela madrilenya. I així continuen, representant la mateixa funció, una i altra vegada.