Lliçons d'Anglaterra

Partim de l'honestedat: jo sóc fan del sistema polític britànic, Margaret Thatcher inclosa. Són la més antiga democràcia parlamentària, té un responsable sistema electoral on cada candidat és ell més que una part d'un partit i on cadascú ha de lluitar de forma individual per a la seva elecció entre la gent i entre la resta de l'estructura, i ha tingut dones manant abans que arribessin les polítiques de paritat: dones reines, dones primeres ministres, dones empresàries, fins i tot dones definitives en la construcció del seu mite fundacional, la Ginebra del cercle artúric, excepcional fins i tot pel triangle amorós que protagonitzà amb el rei i Lancelot com a símbol de la complexitat del moment originari.

Per DESCOMPTAT es pot posar la classe política anglesa sota el microscopi de l'excel·lència i tampoc ella en resistiria la prova; però en la comparació feta des d'un de vista més humà, Anglaterra, la vella i quasi inconquerible zona d'Europa que va resistir l'embat de l'imperi romà, dóna exemple fins i tot en la manera d'entomar la decadència i la crisi: sense anar més enrere per no cansar, fixem-nos en la seva experiència amb el Brexit, potser més intel·ligible a la llum d'aquella història antiga que acabo d'esmentar, parant atenció en la dignitat del reguitzell de cadàvers polítics que ha generat sobre el camp abonat de la cultura del risc.

Arriscà Cameron quan fugí cap endavant proposant un referèndum sobre Europa sense haver fet una anàlisi de l'ona expansiva d'euroescepticisme que la mateixa política anglesa havia contribuït a fer créixer al Regne Unit. Però d'aquell risc, aquesta responsabilitat, i ha dimitit. Va intentar per tots els mitjans convèncer el seu poble de l'avinentesa de romandre a la Unió d'aquella manera impertinent que sempre els havia fet incòmodes, però
al final, de tant tibar la corda, aquesta es trenca i malgrat que amb un resultat territorial desigual i amb efectes col·laterals no menors, una minsa majoria britànica ha decidit marxar. Doncs
ni que sigui aprofitant la feblesa dels números favorables a l'eixida, Cameron ha volgut justificar la derrota; som capaços de pensar algun màxim dirigent del nostre país entomant la (primera) derrota amb la paraula “adéu” als llavis?

Però és que aquesta cultura del risc, que du incorporada la cultura de la
dimissió arrossega altra gent que hagi jugat al joc, a banda del perdedor; altrament, com s'entén que al mateix temps dimiteixi Nigel Farage, el líder de l'UKIP? Un home que, a més, afirma no ser polític i haver entrat en política amb l'únic objectiu de treure el Regne Unit de la Unió Europea. O sigui, que guanya (algú podria dir que la victòria ha estat pírrica) i dimiteix? Podem imaginar algú de per aquí que arribi, sense ser polític, al nivell d'importància que Farage ha tingut al Regne Unit? I que, polític o no, guanyant, dimiteixi?

Cultura del risc (el risc de preguntar), cultura de la dimissió, però també cultura de saber dir no. De fet ja s'albira en Farage, però entre els polítics professionals que coneixem, qui sabria dir no al poder com ho ha fet Boris Johnson? L'estrafolari exalcalde de Londres liderava dins del partit conservador la posició Brexit, i havent guanyat aquesta, quan ja els comentaristes volien veure un nou estil presidencial en les seves aparicions, compareix per dir que ell no pot ser el primer ministre. Ara sí que ens han deixat sense paraula! Aquí no coneixem qui hagi renunciat a manar, però ben segur que coneixen una munió de gent a qui el càrrec li ha provat fatal, per no haver entès, com ara Cameron, Farage i Johnson, que això del poder és, abans que qualsevol cosa, una responsabilitat.

I com a colofó de tot això, la lliçó que ens donen amb la seva cultura de primàries entre gent educada en la cultura del risc, de la dimissió i del saber dir no: que són realment primàries ho demostra la incertesa actual sobre el proper primer ministre, i alguns casos previs sobtans. Tornant a casa nostra, no sé si aquestes actituds, aquesta claredat ideològica i aquesta valentia organitzativa s'han viscut en el congrés del Partit Demòcrata Català, antiga CDC, antiga part de CiU, antiga part del Pacte PDC en la transició, deixant a banda que comparteix nom amb el nou partit d'Anglada, i que es barallarà amb Demòcrates per un adjectiu que hauria de ser de tots. Tant de bo PDC s'emmirallés en els britànics, potser encomanaria a la resta un esperit molt més necessari i creïble que el ja tan gastat recurs a la “nova política”.